Mes: maig de 2023

No hi ha millor treball que el que un gaudeix. I Enrique Puchol Vives “El Francesillo”, ha gaudit i agraït el seu treball de tota una vida al camp. Una vida d’esforç i compromís per la qual rebrà el reconeixement a la trajectòria en el món agrari que atorga el Consell Local Agrari en el marc de la Fira Agromoció.

Nascut el 25 de juliol de 1940, en el si d’una família de quatre germans lligada a l’agricultura, Enrique va estudiar en el col·legi Sant Sebastià fins als 14 anys, edat a la qual va començar a treballar amb el seu pare cultivant, transformant finques i fent llenya. Als 29 anys es va casar amb Carmen, amb qui ha tingut dos fills, i als 35 va començar a treballar per compte propi les finques de casa i les seues pròpies terres cultivant verdures. Cinc anys després, va decidir transformar aquestes finques en cultiu de cítrics, treball que ha continuat fins a la seua jubilació. Ara, el treball de tota una vida s’ha convertit en una afició de la qual gaudeix al costat dels seus néts en el seu xicotet hort de verdures, hortalisses i vinya que alimenten a tota la família.

D’on ve el seu sobrenom?

El sobrenom de “El Francesillo” ve de part de la família del meu pare, però no és que tinguem cap ascendència francesa. Vaig sentir de xicotet la història que el meu avi tenia una germana molt guapa i que deien d’ella que semblava una francesa. D’aquí va sortir aquest nom que es va convertir en sobrenom familiar, però no sé què hi ha de cert en això.

Va començar a treballar molt jove

Crec que com quasi tots en aquella època. Vaig anar a escola, al col·legi Sant Sebastià, fins als 14 anys, i a partir d’aquest moment ja vaig començar a treballar amb el meu pare en les seues finques de Sant Sebastià i del Puig, on teníem garroferes, oliveres i vinya.

Com treballaven llavors?

Llauràvem les terres de secà amb « macho », no hi havia tractors encara en aquells temps. Quan n’hi va haver, vam començar a treballar transformant finques. Per fer-ho vam comprar un Barreiros, que en aquells anys era un tractor considerat molt gran, però que avui dia seria molt xicotet. Durant molts anys he treballat amb el tractor. El meu pare em pagava llavors setmanalment unes 3.000 pessetes.

Algun record especial d’aquells temps en el camp?

El febrer de 1956, l’any de la gelada, vam haver de talar molts arbres. A Sant Rafel es van gelar moltes garroferes que van haver de serrar-se perquè tornaren a brollar i a Vinaròs molts tarongers també es van congelar.

Fins quan va treballar amb el seu pare?

Fins a la seua jubilació, i a partir de llavors em vaig fer càrrec de les terres i les vaig treballar jo mateix. En aquell temps tenia terres els meus pares i dels meus sogres. I a poc a poc vaig anar adquirint més terres. Una de les finques és la que anomenaven “Allà lluny”, perquè abans, quan anaven de la ciutat a aquesta finca amb carro hi havia tres hores de viatge. Avui dia aquesta finca manté precisament el nom de “Allà lluny”.

Quan va decidir transformar-les en cítrics?

Vaig cultivar al principi verdures i hortalisses, i uns 4 o 5 anys després vaig decidir plantar tarongers a totes les finques. Al principi, durant 3 o 4 anys mentre creixien els arbres, vaig combinar els tarongers amb la plantació de verdures i hortalisses entre files. Amb el temps, ja només vaig cultivar cítrics i vaig instal·lar el reg per degoteig automatitzat.

Tenies algun horari?

No, no en tenia. Marxava al matí i estava tot el dia a la finca. A la meua cistella ferroviària de vímet ficava l’esmorzar i el menjar i allí passàvem tota la jornada. Això sí, vivíem més tranquils que ara. Féiem fins i tot la migdiada sota l’arbre o dins de la caseta, depenent del temps o d’on estàvem.

Quan es va jubilar?

Als 63 anys. Podia fer-ho abans si traspassava les finques per a continuar amb l’activitat agrària, i així ho vam decidir. Cultiven ara les finques el meu fill i el meu gendre, i estic molt content del bé que es porten, l’equip que formen i com es guanyen la vida.

Els ajuda encara de tant en tant?

Vaig estar uns dos o tres anys després de la meua jubilació ajudant-los i assessorant-los en el que podia i els coneixements que havia adquirit, fins que vaig veure que ja era suficient i em vaig retirar. Des de llavors, pràcticament no he anat més a ajudar-los a les finques, llevat que hi haja alguna situació especial.

Li ha agradat haver dedicat tota la seua vida al camp?

Jo sempre he treballat com a agricultor molt a gust, des del primer dia. Però el que em fa més feliç és que el meu fill i el meu gendre ho fan amb les mateixes ganes. Per a mi és un orgull que hagen continuat el treball en el camp, adaptant-se als nous temps gràcies a la seua gran força de voluntat.

Ha viscut en primera persona el canvi patit en tot, en la manera de treballar, en la nova maquinària i tecnologia….

Treballar al camp és molt diferent avui dia que abans, quan tot ho féiem a mà i tot t’ho feies tu mateix, des de birbar, regar, tallar les branques o llaurar. Ara tot està molt automatitzat, com per exemple el reg, i hi ha molta maquinària per a quasi qualsevol tasca, i per a fer algunes més específiques o complicades es contracta a algú especialitzat en aquesta tasca. El treball dur d’abans ja no és tal ara gràcies a la maquinària.

Es pot viure millor ara o abans de l’agricultura?

Crec que de l’agricultura es pot viure encara avui dia, però no com abans. Ara amb finques de pocs jornals ja no resulta rendible, seria molt difícil guanyar-se la vida. I abans sí que ho era. Actualment necessites una extensió molt major de jornals. Amb una finca extensa i tot automatitzat, amb reg per degoteig, etc, es pot viure i estalviar alguna cosa, però cal estar molt pendent, perquè totes les despeses s’han incrementat molt. En la meua època jo tenia 12 jornals i amb ells podia viure bé. Dels ingressos anuals, quasi sempre podia estalviar-ne més de la meitat. Gràcies a treballar la terra he pogut tindre una casa, ajudar en el que he pogut als meus fills. Ells, segur que ho tenen molt més difícil. Viuen de l’agricultura, però tenen més dificultats per a poder estalviar. Són uns altres temps.

Trobes a faltar el treball en la finca?

No, perquè prop de casa tinc un xicotet hort on planto de tot per a menjar tot l’any la família. Sempre tinc alguna cosa a fer. No puc estar assegut en el sofà.

I també gaudeix de la família

Molt.  Ara gaudisc especialment dels meus néts. Estic molt orgullós dels meus dos fills. Són molt treballadors i el més important és que ens portem molt bé com a família i quedem sempre que podem per a passar bons moments.

Té alguna afició?

No he tingut pràcticament cap afició, a part del meu treball. Alguns anys vaig pescar una mica de polp, però res més. Això sí, sempre he continuat cultivant, ara verdures i hortalisses per a consum propi i de la família i també faig vi per a casa amb les poques parres que tinc.

Quin consell donaria a un jove que vulga dedicar-se a l’agricultura?

El meu consell per a un jove que vulga dedicar-se i viure d’aquest món és que tinga molta voluntat i que no es rendisca. Però crec que una persona que s’hi vulga dedicar i no tinga un suport previ d’algun familiar que li deixe cultivar la terra i li done maquinària, ho té difícil. Comprar un terreny i la maquinària i començar en aquest món és molt complicat ara.

Què sent pel fet que que el Consell Local Agrari haja pensat en vosté per a aquest reconeixement?

Estic molt agraït. És tota una vida dedicada a l’agricultura i és un orgull que hagen pensat en mi. Ho agraïsc de cor.