Als 65 anys, acaba de jubilar-se després de dedicar tota una vida al món de la pesca
Són les 4 de la tarde i les barques ja han descarregat al port de Vinaròs el peix que ha caigut a les seues xarxes durant la jornada. Podria ser un dia qualsevol dels últims 47 anys a la confraria de Pescadors San Pedro, però des de fa uns dies algú es troba a faltar. Als seus 65 anys, Andrés Albiol, “Andrus”, acaba de jubilar-se i la seva absència encara és estranya a la llotja de peix. El que ha estat l’últim subhastador a veu de Vinaròs, aquella venda tradicional que ja s’ha perdut amb el pas dels anys als municipis costers, ha dedicat pràcticament tota la seua vida al món mariner. Ell ha viscut el canvi de l’art de la subhasta cantada al nou mètode informàtic, i va assumir la imposició de la tecnologia en la naturalitat que el caracteritza. Andrus va rebre l’any 2011 el Grinyó Ballester, la màxima distinció que atorga l’Ajuntament de Vinaròs, un premi que, com a persona humil, no considera personal, sinó un homenatge a tota la família marinera vinarossenca. El nostre entrevistat destaca també per la seua constància, com ho demostra amb la seua inestimable col·laboració al Diariet des de principis dels anys 80 fins a l’actualitat, primer en cròniques esportives i després com a responsable de la secció de pesca del setmanari. Amb Andrus, comencen una ronda d’entrevistes als col·laboradors del Diariet.
Quan algú es jubila se sol preguntar-li…i ara què?
Ara és moment d’aprofitar totes les experiències viscudes, ampliar-les i disfrutar la vida de manera pausada. A una certa edat, hi ha aspectes de la vida que es poden disfrutar més i millor, sense premura, com per exemple la família, la natura, l’esport o la escriptura, entre moltes altres coses. I això faré.
En tenies ganes?
La veritat és que ho he anat assimilant a mesura que s’apropava l’edat. En especial en el meu amic J.A. Peña, que lamentablement va faltar la setmana passada. Amb ell tenia una relació d’amistat des de la infància que es va fer extensiva en les nostres respectives famílies.
Molta gent no s’imagina la llotja sense Andrus
Això serà ara, al principi. Ja fa uns anys que estem ensenyant a noves generacions a subhastar electrònicament. Ara que no hi ha tant de peix com hi havia abans les coses es poden fer en més tranquil·litat i amb menys improvisació, i tot funcionarà perfectament. “A rey muerto, rey puesto”, la vida és així.
Una vida dedicada al món de la pesca. Et ve de família?
Efectivament. Els meus avis paterns eren mariners. Venien de Peníscola i van vindre a Vinaròs als anys 20 perquè allí no hi havia port i els temporals els trencaven les embarcacions. El meu pare també va ser mariner, així que segurament ho porto a la sang. De menudet la meua mare em portava a buscar el suquet quan venien les barques, amb només 5 o 6 anys. En 10 anys ja anava a soles a esperar la barca o portar “recados” al meu pare i acompanyava els mariners amb el carro del peix a la barraca a vendre. Va ser quan em fixava en la manera en què el senyor Miguel Monserrat, que casualment era veí meu, feia llavors les subhastes. Poc a poc anava assimilant a la ment el to de les subhastes. Era una cosa que m’agradava ja de menut. També, ja d’adolescent, he anat en la barca amb el meu pare a ajudar-lo a l’estiu o els dies que no hi havia classe a l’institut. Més tard ja vaig col·laborar de manera altruista en certs tipus de subhastes i preparació del peix a la llotja.
Fins que vas entrar treballar a la llotja i aprendre l’ofici
Era l’any 1973, tenia 17 anys. Hi havia molt de peix, pel que feien sessions matinals i feia falta algú que apuntés al costat del subhastador. Des del Cabildo m’ho van proposar i així vaig entrar a treballar. Miguel era encara el subhastador. Un home seriós i molt professional. Ell en realitat no t’ensenyava, sinó que havies d’estar atent a tot el que feia i assimilar-ho. Com que ho havia d’apuntar tot, poc a poc, assessorat també pels companys de l’oficina, ho vaig anar aprenent tot.
Ets l’últim subhastador a veu de Vinaròs
És un ofici molt peculiar. Has d’improvisar en tot moment sobre la marxa, sense pensar molt, ja que els preus del peix pugen o baixen en un instant. També estar molt atent amb la vista als compradors, ja que quan els interessa el producte et fan una senyal subtil per a adquirir-lo, i l’has de veure. A la dècada dels 80 la llotja vella es va quedar menuda per l’arribada de moltes traïnyes amb peix blau, i vam començar a subhastar en sessió matinal a la nova llotja. Llavors era tot manual. Les subhastes eren cantades a la baixa i totes les operacions matemàtiques es feien a mà, havent de quadrar tot en cada embarcació i a cada arriero. El problema i l’estrès s’accentuava en haver de fer-ho tot mentalment molt ràpid. Perquè no oblidem que, a mesura que anava subhastant, el peix venut l’embarcaven als camions per a partir cap a diverses capitals, bé nacionals o d’altres països. I tots tenien pressa, els armadors en vendre i els compradors a adquirir-ho. Havíem d’estar tots ben sincronitzats, ja que la gran quantitat de peix que hi havia no donava treva ni espais on podies moure’t bé. Hi havia dies de sessions que duraven 7 hores seguides i a tota marxa. En cas contrari, haguessen durat 14 hores i el peix s’hauria deteriorat i baixat de cotització, o no hauria arribat a temps als mercats. Van ser temps de treball dur, però jo tenia joventut i il·lusió per la feina. Després comptava amb la confiança de pescadors i arrieros, ja que tots sabien que la meva imparcialitat com a jutge era evident. En això no vaig tenir problemes.
Ens pots resumir el funcionament de la subhasta cantada tradicional?
El subhastador nombra les caixes d’una espècie i comença a subhastar des d’una quantitat pta/kg més elevada del que creu que es va a adquirir. Llavors va baixant a veu de 1,5 o 10 pessetes fins a que algun arriero fa alguna senyal per a comprar-ho. Al principi cantava arrobes, després pessetes, duros i finalment euros.
Et va costar l’adaptació al nou sistema de subhasta?
Un poc. És cert que al principi qualsevol canvi costa una mica, però amb la subhasta informatitzada el treball el fa l’ordinador i no el subhastador. Al sistema classifiques el peix, li poses la numeració corresponent, la qualitat, la quantitat i el preu més alt. Una vegada après és molt més fàcil que subhastar a veu. La vida ens porta canvis sempre, però l’important és adaptar-se. Fa ara 22 anys la Unió Europea va començar a obligar a les confraries a informatitzar les llotges. Els subhastadors vam haver de fer uns cursos d’adaptació a les noves tècniques, i és com tot, cal canviar el xip i adaptar-se. De totes formes saber fer les subhastes a veu ens ha servit encara quan la tecnologia falla. Una vegada va caure un llamp que va avariar tot el sistema i, com deia un company de treball, la guerra l’acaba guanyant la infanteria, i allí estàvem preparats per tornar a subhastar a veu. Va ser en euros i va sortir bé.
El prefereixes?
És més descansat per al subhastador. Al port de Vinaròs hi ha hagut moments quan encara subhastava a veu que s’han arribat a presentar 65 llums. De cada embarcació calia fer de vegades 3 ó 4 subhastes i era un treball molt dur, perquè hi havia poc temps i havia de sumar ràpidament totes les caixes mentalment. El treball de la subhasta a veu era més pesat que amb el nou sistema. Després cal realitzar informàticament la traçabilitat per seguir la trajectòria des de que es pesca un peix, se subhasta, s’adquirix, es transporta i es compra pel client, demostrant que no es perd la cadena de fred i comprovar els corresponents anàlisis d’histamina, anisakis, metalls pesants, caducitat del producte, o siga, tot un seguiment sanitari per poder-se comprovar.
Quines diferències hi ha entre els dos sistemes?
En el fons són el mateix. El que passa és que una ha de ser presencial i més viscuda, i l’altra és més distant i freda. Però l’objectiu és el mateix. Només canvia la forma.
També has passat pel canvi de pesseta a euro
I també vaig haver d’adaptar-me, fent abans unes petites demostracions als compradors de com cantaria a euros, i la manera de baixar el preu per fraccions. Tots ens vam haver d’adaptar.
Quina és la subhasta més característica que has fet?
N’han hagut vàries per recordar, però te n’explicaré una de curiosa. Un dia que subhastàvem les tonyines van acudir uns compradors japonesos. Era per la tarde i vam subhastar unes 10-12 barquetes, donant opció a escollir entre les 20 tonyines que hi havia. Un dels japonesos, quan va trobar que el preu era convenient, va aturar la subhasta amb una expressió corporal i de veu molt oriental. Va comprar-ho tot al preu que ho feia al mercat de Japó i tota la marineria va estar molt contenta per l’adquisició.
Alguna pesquera memorable?
Els anys 90 van ser de molta pesca. Algun dia amb unes 70 llums amb 20.000 caixes que vam haver de subhastar. La llotja era tot un espectacle i només ens veiem els caps al estar el peix apilat a 12 caixes d’altura. I també tota la llotja feta una alfombra de letxes. Va ser molt difícil subhastar-ho.
Qui serà ara el teu relleu?
Hi ha dos joves que fa uns anys que estan aprenent a subhastar al meu costat i coneixen perfectament el sistema. No hi haurà cap problema.
Degut a la pandèmia, com se fan ara les subhastes de peix a Vinaròs?
Igual. A la nostra llotja el patró major, Mateo Fresquet, va estar al front amb nosaltres a l’inici de la Covid-19 aplicant mesures per a que el treball fos segur. Vam implementar ràpidament les normes sanitàries, vam ser dels primers. I de les poques llotges de subhasta de la llum que va poder continuar treballant, perquè moltes es van haver de tancar. Això va propiciar que els preus de Vinaròs foren de rècord, però també corríem un risc al subhastar barques de Borriana, que estava tancada. A Vinaròs hem estat en tot moment a l’altura en el tema sanitari pel que fa al coronavirus. Al final va afectar a 2 o 3 embarcacions de Vinaròs, però a la confraria, de moment, no.
Al 2011 vas rebre el Grinyó Ballester, màxima distinció de l’Ajuntament
És un premi al treball del món de la mar en general. Per a mi va ser un gran orgull que es reconegués al món mariner. I personalment suposo que també se’m va reconèixer la labor que des dels anys 80 faig al Diariet i el fet de ser portaveu de les vicissituds marineres que col·laboren amb la ciutat, tant per part del consistori, com col·legis, oenegès, turisme, hostaleria, entitats i organitzacions.
Col·labores desinteressadament al Diariet des de fa molts anys
Vaig començar als anys 80, quan em vaig casar, al principi fent cròniques de futbol que firmava amb pseudònim. Després vaig iniciar l’apartat de pesca, i ho vaig fer perquè familiars del sector ho demanaven. Sempre deien que en la importància que tenia el port i el sector calia fer alguna cosa. Jo també ho sentia així, i vaig parlar amb el meu president Antonio Haro, que em va donar permís per poder escriure i publicar dades de pesca. També he fet entrevistes a mariners i cròniques del Vinaròs CF i he col·laborat en altres mitjans.
Com et planteges els temes i com vas plantejar fer aquesta estructura tan definida?
La vaig pensar així perquè em semblava pràctic per a tots fer una barreja d’actualitat del sector, estadístiques, pesqueres antigues, ecos de mar i informació de les espècies que tenim a la nostra costa.
Quant de temps li dediques?
Entre mitja hora i una hora cada dia. Les coses de les que escric les estic vivint a diari, i això em facilita fer el resum de les modalitats de pesca. També m’informo per a l’apartat de ecos de mar en revistes especialitzades o informació de publicacions de les diferents administracions públiques. I procuro de tant en tant incorporar les pesqueres perdudes i buscar informació de les espècies marines, que per cert, mai he repetit.
El futbol és una de les teues aficions
Personalment he pogut provar un ranxo fet per Andrus
Des de ben jovenet vaig començar a jugar amb el Vinaròs CF i després vaig arribar a formar part de les plantilles que van ascendir per primera vegada a 3ª Divisió i 2ªB. Llavors el futbol no era professional, de manera que vaig decidir dedicar-me al meu treball i ho vaig deixar. Més tard el Vinaròs CF va necessitar ajuda de l’afició i vaig encapçalar un grup d’amics per a formar la Penya Vinaròs, entre altres coses com fer equips base, etc.
La cuina marinera és una genètica afició que tinc. Per sort, de menut veia els cuiners a bord elaborar ranxos per a la tripulació i el meu pare a casa cuinava arrossejats, etc. Així que he seguit la vena paternal. M’agrada cuinar i ara ho faré més a sovint. Ja et tornaré a convidar.
Confiem en que no et ‘jubiles’ també de la teva col·laboració al Diariet
Al contrari. Encara em queda corda, ganes i il·lusió per continuar col·laborant gràcies al beneplàcit de la confraria.
Gràcies i feliç jubilació, Andrus, de part de tots els teus companys del setmanari.
