És vinarossenc, viu a Barcelona i és el director i fundador de l’Editorial Saldonar, molt coneguda pels llibres d’investigació periodística, periodisme literari i assaig. Com a editor, Francesc Gil-Lluch acaba de fer realitat la publicació d’una obra que fa temps que tenia en ment sobre el nostre vinarossenc més universal: Carles Santos.
Ens morirem sense haver-los escabetxat a tots plasma els textos que el compositor escrivia mentre preparava els seus espectacles musicals. Una obra que, en paraules de l’editor “deixa una imatge molt neta de Carles Santos, un Santos explicat per ell mateix a partir de les seves creacions”
Saldonar. Un nom molt vinarossenc…
Sí, molt. Vaig triar-lo per posar el nom a l’editorial perquè Saldonar és la zona on Carles Santos tenia el xalet on treballava, i pel poema de Joan-Elies Adell «Barranc de Saldonar». També perquè la paraula d’on ve, sauló, fa pensar en l’argila, que és un símbol bastant tòpic de creació.
Per què vas establir-te a Barcelona?
Com molta altra gent, quan vaig acabar l’institut hi vaig anar a estudiar i m’hi vaig quedar. Crec que és la millor ciutat on podria estar.
Com i quan va néixer Saldonar?
Va néixer el 2010, gràcies (dit amb tota la ironia) a la crisi econòmica mundial. Va baixar molt la feina que feia com a editor extern per a altres empreses i vaig aprofitar per muntar la meva pròpia editorial. Va ser una bona idea, passat el temps. Saldonar és una empresa familiar, la portem mon fill Octavi i jo.
Quins camps interessen a l’editorial per decidir les publicacions?
Publiquem llibres de no-ficció i de poesia, en llengua original i traduccions. Se’ns coneix sobretot pels llibres d’investigació periodística, de periodisme literari i d’assaig.
Saldonar va publicar Castor: la bombolla sísmica de Jordi Marsal, al voltant del controvertit Projecte Castor. Com va funcionar la venda d’aquest llibre?
Va funcionar força bé pel que fa a la venda, però sobretot n’estic molt orgullós per la repercussió social i mediàtica que va tenir, i perquè Jordi Marsal la va encertat en tot. Les informacions més ben documentades que van aparèixer als mitjans de comunicació sortien del llibre, i avui s’estudia a les universitats.
Són molt interessants també els altres llibres d’investigació periodística. Aquestes obres solen obtindre una bona resposta del públic?
N’hi ha que sí, molta, i n’hi ha que no tanta. El que sí que és segur és que generen, a part de la venda, debat públic, i acostumen a ocupar espais destacats en els mitjans de comunicació.
I ara, nou llibre, Ens morirem sense haver-los escabetxat a tots, del vinarossenc més universal, Carles Santos. Com vau decidir escollir aquesta frase per al títol?
És l’última frase del llibre, de l’epíleg «53 maneres de matar un capellà». El vam triar perquè és molt cridaner, i perquè inclou la paraula escabetxat, que fa referència a un altre recull anterior de textos de Santos.
Vas conèixer personalment Carles Santos?
El coneixia d’hola i adéu, com a màxim. No és que fos amic seu. La seva carrera la vaig seguir des de Barcelona, i era perfectament conscient de la magnitud de la seva obra, veia la reacció de la gent i escoltava els comentaris que feien a la ciutat on va tenir més bona recepció. Quan jo deia que era de Vinaròs el nom de Santos acostumava a sortir.
Per què vau decidir fer aquesta recopilació de textos que Santos va escriure durant el procés de creació dels seus espectacles musicals?
Fa anys, de visita a la Fundació Caixa Vinaròs, la directora, Nati Romeu, em va explicar amb entusiasme el fons que custodiava la fundació, i a mesura que m’ho anava ensenyant tot, ja anava veient que d’allà en podia sortir un bon llibre, o més d’un, i li ho vaig dir. Passat el temps vam recuperar la conversa i vam decidir que havíem de fer-ne un sobre els textos que Santos escrivia mentre anava preparant els seus espectacles musicals. Crec ens ha sortit un llibre molt bo, això diu la gent que ja l’ha llegit.
Els textos tracten exclusivament d’aspectes de la composició i l’escenografia d’aquestes obres o també hi ha reflexions de vida del músic?
Són textos molt diversos, alguns sí que podem dir que són reflexions de vida. El que és segur és que una vegada els has llegit, et queda al cap una imatge molt neta de Carles Santos, un Santos explicat per ell mateix a partir de les seves creacions.
Per què i per a quin tipus de públic pot resultar interessant aquesta obra?
És un llibre que interessa a les persones que van seguir Carles Santos, que van anar als seus espectacles, o als seus concerts, o que el coneixien pels mitjans de comunicació. No perdem de vista que va ser un dels artistes més importants de la seva època, i que avui és una referència que ningú deu discutir.
Tenint en compte, segons la meva opinió, que és el vinarossenc més important i més influent que hem tingut a la història, seria desconcertant que moltíssims vinarossencs no es fessin seu el llibre.
Tens pensat algun altre tema de Vinaròs que pugui ser interessant per publicar?
Sí, la recuperació d’un poeta que fa massa temps que està oblidat, i que seria just que se’n tornés a parlar. Si no t’importa, no et diré qui és per no trencar la sorpresa.
Sou molt actius a les xarxes socials i teniu una pàgina web molt completa. És absolutament necessari en aquests temps i, sobretot, per a una editorial independent com Saldonar?
Les editorials independents tenim un punt fort en la comunicació, perquè ens acostem molt als lectors des de totes les xarxes possibles, i despertem molt la simpatia dels que llegeixen els llibres. En aquest sentit, tenim avantatge respecte d’editorials més grans.
Quan vens a Vinaròs, què trobes a faltar i què no canviaries?
Trobo a faltar sentir parlar més català al carrer. Fins fa poc era la llengua gairebé única, i ara em crida l’atenció que nosaltres mateixos no trobem terrible que avanci tan de pressa la substitució lingüística. El que no canviaria seria de llengua, en cap situació.
