ENTREVISTA JA PUBLICADA AL DIARIET DE VINARÒS (2013)
José Domingo Doria Forner (Vinaròs, 16 de setembre de 1947) ha estat escollit Alé Vinarossenc 2013. Doria rebrà la distinció, la nombre 19ª que atorga anualment la Fundació Caixa Vinaròs, el pròxim 24 de juny a l’Auditori Municipal. Electricista de professió, va entrar com a tal a treballar a la brigada d’obres de l’Ajuntament l’any 1972, i cinc anys després va ser nombrat cap de la brigada. Ara, ja jubilat, Doria ha estat triat pel jurat del premi no només pel seu treball i dedicació al front de la Brigada d’Obres i Serveis de l’Ajuntament de Vinaròs, sino també pel seu afable i dialogant caràcter i per la seva implicació en l’Associació de Familiars de Alzheimer (AFA) a Vinaròs, de la qual en forma part des d’abans de l’any 2002, quan es va posar en marxa el centre de dia, sent actualment el seu president.
Esperaves rebre un reconeixement tan important a la ciutat com és l’Alè Vinarossenc?
Per davant de tot agraeixo a la Fundació Caixa Vinaròs haver pensat en mi per un reconeixement com és l’Alè. Quan em va trucar el president, Manuel Molinos, estava veient la tele i no m’ho podía creure de cap manera. La meua dona fins i tot em va preguntar què em passava, perquè em vaig posar blanc i estava molt nerviós. Ara estic igual de sorprès que content. La veritat és que no ho esperava de cap manera.
Com es porta això d’estar jubilat?
Molta gent em pregunta si trobo a faltar el treball. Però la veritat és que ho porto molt bé. M’he adaptat perfectament. Ara estic més temps amb els meus néts, puc dedicar-me més a la finca que tinc i estic molt content perquè, arran de la jubilació, he sentit l’agraïment dels meus companys de treball i també dels polítics.
Segueixen cridant-te per a demanar-te consell?
La veritat és que molt poques vegades m’han cridat a casa per a donar algun consell. Una de les coses que comporta la jubilació és que el mòbil ja gairebé mai sona.
En tots aquests anys, has vist l’evolució de l’Ajuntament i del poble
Ha canviat tot i, a més, totalment. El magatzem municipal ha canviat de lloc i ara és digne i a l’altura d’un poble que ha crescut molt en els últims 40 anys. Avui dia hi ha molts més mitjans. Quan jo vaig entrar a treballar no hi havia ni bombers, i els xofers que teníem estaven disposats a anar amb les nostres pròpies cubes a apagar algun incendi. Hi ha moltes circumstàncies que han canviat per a millor.
Consideres aquest reconeixement com un agraïment del poble?
Crec que si ho és, però és el que menys m’esperava perquè jo m’he limitat a treballar i fer el meu treball el millor que he pogut. He treballat a l’Ajuntament molts anys, i només abans, dels 14 als 19 anys, ho vaig fer en una altra empresa, Germans Forner, fins que vaig marxar a la mili. Potser hagi estat pel meu caràcter, la meva manera de tractar…no ho sé. Sincerament, jo no esperava que es proposés la meva persona per a un reconeixement com és l’Alè Vinarossenc. De cap de les maneres.
Des de quan estàs implicat en l’Associació de Familiars de malalts d’Alzheimer?
Vam començar contactes amb l’associació de Castelló i les primers reunions les feiem a l’edifici del Pirulí només quatre famílies. Era una manera de donar-nos suport mutu, ja que jo tenia a la meva mare amb aquesta malaltia. A partir d’aquí va començar a gestar-se la possibilitat de crear un centre de dia, durant el govern de Jacinto Moliner, i amb la col·laboració de l’Associació, l’Ajuntament de Vinaròs, que va cedir el local, i aportant també el nostre granet d’arena, l’any 2002 es va posar en funcionament el centre de dia de malalts de Alzheimer, del qual n’estic molt orgullós.
Hi ha hagut problemes en el centre pels ajustos econòmics. Com està ara?
El centre es manté a base de subvencions i aportacions, i és cert que s’ha passat per dificultats i s’ha hagut de retallar en personal, però en aquests moments torna a funcionar a ple rendiment. Recentment s’ha realitzat una ampliació i estem a l’espera de legalitzar-la perquè puguin acollir-se més de 20 malalts, que són els que hi ha ara, ja que hi ha llista d’espera i és un aspecte que considerem molt important.
Alguna anècdota de tots aquests anys treballant a la brigada que recordes especialment?
N’hi ha moltes. Recordo una vegada que en el monòlit del passeig de Colom, algú, a la nit va col·locar damunt de les figures un cap de cavall d’escaiola. Amb tota la cura, vam decidir passar una corda al seu voltant i vam estirar des de lluny, per temor que fos un atemptat terrorista, ja que en aquella època n’hi havia bastants.
