Maria Jesús Sos Pascual

“Vaig pensar que em moria i em vaig despedir dels meus familiars”

Ens trobem en un moment en que les mesures contra el coronavirus s’estan relaxant progressivament per la millora en la estadística de contagis i una menor pressió assistencial. Paral·lelament, es continua en les vacunacions com a esperança per tornar a la normalitat. Però cal seguir tenint molt present que la Covid-19 continua entre nosaltres, que encara hi ha defuncions diàries i  que qualsevol cosa que no siga seguir les mesures preventives pot suposar un pas enrera.

Ara fa un any dels primers casos diagnosticats de coronavirus a Espanya. Des d’aleshores, hem sofert un degoteig de contagis amb desigual virulència dels símptomes entre les persones afectades. Alguns, desgraciadament, no ho han pogut comptar, altres ho han passat com un simple refredat o una grip, i n’hi ha que han superat la enfermetat però han hagut de ser ingressats i encara tenen efectes secundaris. Aquest és el cas de la nostra entrevistada.

Maria Jesús Sos Pascual és de Vinaròs i té 45 anys. Arquitecta tècnica de formació, imparteix classes a Secundària. A finals d’octubre va contagiar-se de Covid-19 i es va confinar a casa. Vuit dies després, els símptomes havien empitjorant tant que va decidir acudir a l’hospital comarcal de Vinaròs. La doctora va considerar que havia d’ingressar a l’UCI, però la pressió sanitària era tal en aquell moment que no hi havia llits disponibles. Per sort, aquella mateixa nit va poder ser traslladada a l’Hospital General de Castelló. Allí va passar uns dies difícils fins que va poder superar l’enfermetat. Ella ens explica la seua experiència en primera persona.

Saps com vas contagiar-te de Covid-19? 

Això no ho sabré mai. El primer lloc on vaig pensar que em vaig contagiar va ser a l’institut, encara que es compleixen les normes de seguretat tant per part dels companys com dels alumnes, però justament la setmana que jo vaig contagiar-me van fer la PCR a tot l’institut i tots els meus contactes van ser negatius, així que ho vaig descartar.
És difícil saber-ho perquè amb tothom que em relacionava portava mascareta i complíem les distàncies de seguretat.

Quan et van ingressar a l’hospital i quan vas sortir recuperada?

Em van ingressar a l’hospital de Vinaròs el dia 1 de novembre després d’estar vuit dies a casa amb el virus, el dia 2 per la nit vaig ser traslladada a l’hospital General de Castelló i em van donar l’alta el dia 11 de novembre.

Quins van ser els primers símptomes? 

Els símptomes d’una grip, febre, mal de cap i dolor muscular i ossi.

Però van evolucionar a pitjor 

Vaig començar amb els símptomes d’una grip tal com t’he dit, però cada vegada em trobava més malament. El que pitjor portava eren les nits. Tenia dolors musculars molt forts, era com si tingués agulles clavades als braços, esquena i lumbars, i febre alta. Així vaig estar durant una setmana. Després ja va ser quan em van ingressar a l’hospital.

Què vas fer quan et vas començar a trobar pitjor? 

Al vuitè dia la saturació d’oxigen la tenia per davall de 90 i va ser llavors quan vaig decidir anar a l’hospital.

Com vas saber la dada?

Va resultar molt important per a mi tenir un pulsioxímetre a casa, ja que en cap moment vaig notar la falta d’oxigen, no tenia sensació d’ofec. Des d’aquí dono les gràcies a la persona que em va recomanar comprar-lo. Si no, segur que hagués pujat més tard a l’hospital i en pitjors condicions.

Què et van dir a l’hospital de Vinaròs quan hi vas anar? 

Em van diagnosticar pulmonia bilateral i que havien d’ingressar-me per a tractar-me.

Però et van haver de traslladar a Castelló

Portava una quantitat alta d’oxigen i no saturava massa bé, la doctora va valorar que probablement hauria d’entrar aquella nit a UCI i no hi havia llits a Vinaròs. Aleshores es va posar en contacte en l’Hospital General de Castelló per si podien acceptar el meu ingrés i tindre un llit segur a l’UCI. Quan des d’allà ho van confirmar, a les 23 h em van traslladar.

Et vas fins i tot arribar a despedir dels teus familiars…

Sí, i tant! El pitjor moment va ser quan la doctora de Vinaròs em va informar que em traslladaven a Castelló. Jo pensava que em moria. Quan vaig pujar a l’ambulància vaig fer un repàs de la meva vida i vaig pensar que fins aquell moment havia arribat, vaig acomiadar-me de tots els que vull, pensant que no els tornaria a veure més.

Vaig deixar a Vinaròs a la meva mare i a la meva germana que estava embarassada també contagiades de COVID-19. No sabia com evolucionarien elles i això em consternava. Per sort, no van tenir a penes símptomes. Ara ho veig tot com un malson, però es pateix moltíssim, és un virus que encara es desconeix al cent per cent.

Com vas viure els moments més dificils de la enfermetat?

Van ser moments d’angúnia. No saps el que passarà i no et lleves del cap que és un virus nou i no se sap tot d’ell. És inevitable pensar que la cosa pot anar malament.
Però el que pitjor he portat és no tenir la companyia d’un familiar al meu costat, el no poder agarrar la seva mà, una carícia o una mirada dient-te que tot anirà bé… Això no hauríem de viure ningú, però per desgràcia encara està passant i jo he sigut de les persones que he tingut sort perquè sí que me’n he pogut sortir.

Què et deien els metges? 

Els metges em deien que estigués tranquil·la que farien tot el que poguessen i més, però clar, “la processó anava per dins”.
Els primers dies a Castelló venien els metges de l’UCI a veure’m a planta i cada vegada que els veia aparèixer pensava que ja em tocava ingressar a UCI, un d’ells en veure la cara d’esglai que feia em va dir unes paraules que no les oblidaré mai.

El què?

Em va dir: “A l’UCI no vas a morir-te, vas a recuperar-te i si et fa falta et donarem tota l’ajuda possible, així que estiguis tranquil·la”.

Aquelles paraules se’m van quedar gravades i des d’aquell dia vaig pensar que si feia falta allà que aniria, però per sort vaig estar tot el temps a planta. Em deien que tingués paciència, que a poc a poc aniria recuperant-me i arribaria el moment que no necessités portar oxigen.

T’ha quedat algun efecte secundari o estàs ja totalment recuperada?  

Ara fa 5 mesos i encara tinc problemes respiratoris. Quan parlo de seguit em noto que em falta aire, quan inspiro és com si no pogués entrar tot l’oxigen que necessito i això fa que em fatigue.

Ara, en perspectiva, com valores el tracte rebut pels sanitaris? 

No tinc paraules per expressar el meu agraïment. Són ells qui et donen el suport emocional i de veritat que no sé d’on trauen forces, però ho fan dia a dia, entren a veure’t amb un somriure que per a tu és una injecció d’esperança.
Són les úniques persones que hi veia, esperava l’hora de la medicació, la visita del metge, l’hora de menjar…, per a poder veure una cara afectuosa i un somriure.
La primera imatge que sempre em ve al cap quan hi penso és la de l’arribada a Castelló aquella nit; metges, infermeres i auxiliars esperant-me a l’habitació i bolcats per a fer-me proves i preparar la medicació sense perdre ni un segon, tinc gravada la imatge de les dues infermeres amb els EPI’s i caient-los les gotes de suor pel front amb aquelles ulleres que s’anaven entelant mentre intentaven treure’m sang de l’artèria.
Són heroïnes i herois sense dubte. Des d’aquí els dono les gràcies als metges, metgesses, infermers i infermeres, auxiliars, zelladors i zeladores i personal de neteja per acompanyar-me i donar-me tot el suport possible en aquells dies d’angúnia.

I el fet de que a Vinaròs no hi havia llits disponibles a l’UCI? 

Ningú es pensava que pogués aparèixer un virus com aquest i que ocorregués tot el que està passant. És l’hospital de la comarca i sempre hi ha hagut lloc per a atendre a tots els pacients, però com ha passat a tots els hospitals, s’han vist desbordats, no s’esperava aquesta situació. Sembla una pel·lícula de ciència-ficció.