ENTREVISTA JA PUBLICADA AL DIARIET DE VINARÒS (2013)
José Domingo Doria Forner (Vinaròs, 16 de setembre de 1947) ha estat escollit Alé Vinarossenc 2013. Doria rebrà la distinció, la nombre 19ª que atorga anualment la Fundació Caixa Vinaròs, el pròxim 24 de juny a l’Auditori Municipal. Electricista de professió, va entrar com a tal a treballar a la brigada d’obres de l’Ajuntament l’any 1972, i cinc anys després va ser nombrat cap de la brigada. Ara, ja jubilat, Doria ha estat triat pel jurat del premi no només pel seu treball i dedicació al front de la Brigada d’Obres i Serveis de l’Ajuntament de Vinaròs, sino també pel seu afable i dialogant caràcter i per la seva implicació en l’Associació de Familiars de Alzheimer (AFA) a Vinaròs, de la qual en forma part des d’abans de l’any 2002, quan es va posar en marxa el centre de dia, sent actualment el seu president.
Esperaves rebre un reconeixement tan important a la ciutat com és l’Alè Vinarossenc?
Per davant de tot agraeixo a la Fundació Caixa Vinaròs haver pensat en mi per un reconeixement com és l’Alè. Quan em va trucar el president, Manuel Molinos, estava veient la tele i no m’ho podía creure de cap manera. La meua dona fins i tot em va preguntar què em passava, perquè em vaig posar blanc i estava molt nerviós. Ara estic igual de sorprès que content. La veritat és que no ho esperava de cap manera.
Com es porta això d’estar jubilat?
Molta gent em pregunta si trobo a faltar el treball. Però la veritat és que ho porto molt bé. M’he adaptat perfectament. Ara estic més temps amb els meus néts, puc dedicar-me més a la finca que tinc i estic molt content perquè, arran de la jubilació, he sentit l’agraïment dels meus companys de treball i també dels polítics.
Segueixen cridant-te per a demanar-te consell?
La veritat és que molt poques vegades m’han cridat a casa per a donar algun consell. Una de les coses que comporta la jubilació és que el mòbil ja gairebé mai sona.
En tots aquests anys, has vist l’evolució de l’Ajuntament i del poble
Ha canviat tot i, a més, totalment. El magatzem municipal ha canviat de lloc i ara és digne i a l’altura d’un poble que ha crescut molt en els últims 40 anys. Avui dia hi ha molts més mitjans. Quan jo vaig entrar a treballar no hi havia ni bombers, i els xofers que teníem estaven disposats a anar amb les nostres pròpies cubes a apagar algun incendi. Hi ha moltes circumstàncies que han canviat per a millor.
Consideres aquest reconeixement com un agraïment del poble?
Crec que si ho és, però és el que menys m’esperava perquè jo m’he limitat a treballar i fer el meu treball el millor que he pogut. He treballat a l’Ajuntament molts anys, i només abans, dels 14 als 19 anys, ho vaig fer en una altra empresa, Germans Forner, fins que vaig marxar a la mili. Potser hagi estat pel meu caràcter, la meva manera de tractar…no ho sé. Sincerament, jo no esperava que es proposés la meva persona per a un reconeixement com és l’Alè Vinarossenc. De cap de les maneres.
Des de quan estàs implicat en l’Associació de Familiars de malalts d’Alzheimer?
Vam començar contactes amb l’associació de Castelló i les primers reunions les feiem a l’edifici del Pirulí només quatre famílies. Era una manera de donar-nos suport mutu, ja que jo tenia a la meva mare amb aquesta malaltia. A partir d’aquí va començar a gestar-se la possibilitat de crear un centre de dia, durant el govern de Jacinto Moliner, i amb la col·laboració de l’Associació, l’Ajuntament de Vinaròs, que va cedir el local, i aportant també el nostre granet d’arena, l’any 2002 es va posar en funcionament el centre de dia de malalts de Alzheimer, del qual n’estic molt orgullós.
Hi ha hagut problemes en el centre pels ajustos econòmics. Com està ara?
El centre es manté a base de subvencions i aportacions, i és cert que s’ha passat per dificultats i s’ha hagut de retallar en personal, però en aquests moments torna a funcionar a ple rendiment. Recentment s’ha realitzat una ampliació i estem a l’espera de legalitzar-la perquè puguin acollir-se més de 20 malalts, que són els que hi ha ara, ja que hi ha llista d’espera i és un aspecte que considerem molt important.
Alguna anècdota de tots aquests anys treballant a la brigada que recordes especialment?
N’hi ha moltes. Recordo una vegada que en el monòlit del passeig de Colom, algú, a la nit va col·locar damunt de les figures un cap de cavall d’escaiola. Amb tota la cura, vam decidir passar una corda al seu voltant i vam estirar des de lluny, per temor que fos un atemptat terrorista, ja que en aquella època n’hi havia bastants.
Així ens va explicar Joaquín Simó les gestions per portar-lo a les Festes del Llagostí de 1965
Les Festes del Llagostí havien de celebrarse enguany a finals de maig i primers de juny, sota la denominació “Festival Gastronòmic del Llagostí”. Un canvi que no ha estat possible degut al decret d’estat d’alarma per la pandèmia de Covid-19, que va obligar a suspendre tots els actes previstos.
Les primeres festes dedicades al llagostí de Vinaròs van ser les de 1963, sent alcalde Francisco José Balada, en la seva constant d’impulsar el turisme a la ciutat. Dos anys després, el 1965, estes festes van posar a Vinaròs al centre mediàtic estatal i internacional.
Aquest estiu, per tant, es compleixen 55 anys de l’arribada de Salvador Dalí a Vinaròs. Va ser un diumenge 8 d’agost de 1965 i la idea de portar-lo, en plenes festes del Llagostí i amb finalitat d’impulsar turísticament la ciutat a escala nacional i internacional, va sorgir del mateix alcalde. Però aconseguir que el genial pintor accedís a vindre no era tan fàcil. Balada es va encarregar personalment de les gestions i el va convéncer després d’una reunió entre tots dos celebrada a la casa del pintor a Portlligat, al nord de Cadaqués. Una de les persones encarregades d’anar-lo a buscar, a petició de l’alcalde, va ser Joaquín Simó. Ell mateix, l’any 2008, ens va explicar a la redacció del Setmanari Vinaròs tal com recordava aquesta història i les seves paraules són el fil conductor d’aquest reportatge.
A Cadaqués
Les gestions de l’alcalde Francisco José Balada per localitzar al pintor van ser relativament fàcils. Gràcies al president de la Diputació, José Ferrer Forns, l’alcalde va aconseguir una entrevista personal amb Dalí a la seua casa de pescadors de Portlligat, la seua única residència estable, on trobava aïllament i pau per a pintar i on es va establir amb Gala l’any 1930. Explicava Joaquín Simó que el mateix Dalí va obrir la porta a l’alcalde i que van seure en un banc sota un para-sol. El lloc tenia evidents signes d’una nit anterior activa. El terra era ple de botelles i copes. Abans d’entrar en conversa, Dalí va oferir una copa de cava a Balada, que va acceptar. Va servir-lo amb una de les botelles i amb una de les copes que hi havia a terra, que va netejar amb el seu bigoti (es diu que l’artista es posava pasta de dàtil al bigoti per tindre’l més dret), fet que va sorprendre l’alcalde vinarossenc.
A Balada no li va costar convéncer Dalí. Assidu de la festa taurina, en part la decisió del pintor va ser positiva perquè la seua visita a Vinaròs coincidiria- diumenge, 8 d’agost- amb l’alternativa del destre mexicà Juan de Dios Salazar, a qui tenia especial interés a veure tot i ser desconegut, possiblement -explicava Simó-per l’amistat que tenia el pintor amb el pare del destre. A més, Dalí va posar tota una serie de condicions, moltes d’elles totes excentricitats, a
les quals Balada va accedir.Es tractava de condicions ben peculiars: havia d’acudir en helicòpter, volia menjar-se els llagostins crus a La Rosaleda, Les Camaraes ballarien al mig de
la plaça moments abans de la corrida i el bou que Juan de Dios matés, s’havia de tirar al mar des de l’helicòpter perquè – repetia Dalí- “la sang del bou farà ressorgir els llagostins’:
En tornar de Cadaqués amb un “sí” com a resposta, Balada va explicar-ho als seus regidors. El Diariet de l’1 d’agost de 1965 obria amb la carta de l’alcalde, que amb el títol “Un saludo excepcional” reprodueix alguns detalls de la trobada amb el pintor. Segons Simó, Balada va quedar impresionat per la personalitat de Dalí després d’aquesta visita.
La recepció al Ritz
Tot estava lligat. Dalí acudiria a Vinaròs. Només faltava anar-lo a buscar. Joaquín Simó ens recordava el dia en què Balada li ho va demanar. Era un dissabte al matí, tot just iniciades les festes del Llagostí. Ell i l’alcalde sortien de missa, després d’un acte oficial. Balada el va conduir fins al despatx de l’alcaldia. “Tens molta feina aquesta tarda?’; li va preguntar. Simó va contestar que no. “Doncs has d’anar a l’hotel Ritz de Barcelona a recollir Salvador Dalí’.
Simó li va dir que una persona com ell no podia anar a buscar un personatge com Dalí, i que si ho havia de fer, no volia anar-hi sol. “Busca algú que t ‘acompanye’: va contestar Balada. Simó va pensar en Luis Franco, a qui va trucar des del mateix despatx. Franco no el va creure fins que es va posar al telèfon Vicent Meseguer, i finalment hi va accedir. Més tranquil, Simó va anar a casa per dutxar-se i canviar-se. Mentre era a la dutxa, la seua dona el va cridar perquè havia acudit Carles Santos, que s’havia assabentat de la notícia i tenia la il·lusió d’anar amb ells a recollir Dalí. Amb el vistiplau de Francisco José Balada, Santos es va unir a la comitiva vinarossenca.
La calor del mes d’agost d’aquell any era asfixiant, i aquella tarda estava especialment accentuada pel vestit que havien de portar, com requeria l’ocasió. Amb el taxi de Mulet, hores més tard van arribar a l’hotel Ritz de Barcelona, on estava Salvador Dalí. La recepcionista els va indicar la sala on els esperava el pintor. Simó recordava que Dalí estava assegut en un divan sostenint el seu bastó. “Vostés són els de Vinaròs” -va dir- , i els va demanar passar i seure. A la sala hi havia americans i francesos, que Dalí va presentar a la comitiva vinarossenca.
Quan el pintor es va interessar per l’expectativa que hi havia a Vinaròs, Simó va explicar-li que la ciutat estava esperant ansiosa la seua arribada, amb un gran ambient i premsa nacional i internacional preparada per cobrir l’esdeveniment. Dalí no va amagar un gest de satisfacció. “Doncs marxarem cap a Vinaròs en barco’; va dir l’artista. Simó va intentar dissuadir-lo amb èxit indicant que per arribar l’endemà a Vinaròs, havien de sortir de Barcelona a la nit. Acte seguit, Dalí es va dirigir en un perfecte francés al capità de la embarcació per anul· lar el viatge per mar. Mentrestant, el pintor va presentar-los al pilot de l’helicòpter Josep Soler Roig (Dalí l’anomenava helicopterman, perquè tot i que solia treballar amb ell, de vegades no recordava el seu nom) i també el seu joier, que va començar a mostrar-li alguns dels seus treballs.
Soler Roig va aprofitar el moment per dir a Simó que no li semblava bé la idea de tirar el bou des de l’helicòpter. En realitat no era la primera vegada que ho feia. El precedent va ser a la ciutat colombiana de Barrancabermeja, i el públic en va patir les conseqüències, perquè, mentre l’enlairaven, el bou va regar-los de sang. La mateixa intenció va tindre a Figueres l’any 1961, quan pretenia esclafar el bou a la muntanya de Montserrat per deixar-hi una taca vermella. La tramuntana va fer que se suspengués un acte tan bestial.
Simó no s’ho va pensar dos vegades i va intentar convéncer Dalí que era millor no fer-ho amb un bou real, però no ho va aconseguir. “Res, res, ha de ser el bou autèntic’; va sentenciar el pintor. Soler Roig també va avisar Simó que anés en compte perquè Dalí no solia pagar mai, i s’haurien de fer càrrec ells de les despeses de qualsevol cosa que se li acudís. De sobte, Dalí va dirigir-se a Simó per dir-li que anirien a sopar a un restaurant de la plaça Reial anomenat Tarantos, amb la intenció de contractar el seu pianista per fer la cercavila anant a la plaça de bous. Pensant que els tocaria pagar a ells el sopar i que possiblement no duien prou diners, Simó no hi va accedir, al·legant que tenien coses a fer a Barcelona. “Ho entenc’: va contestar Dalí, afegint que es retrobarien al Ritz a mitjanit.
La negativa
La comitiva vinarossenca va sopar aquella nit a Casa Bofarull. Moments abans de les 12 de la nit van tornar a l’hotel Ritz. Allí es van trobar amb el pilot Soler Roig, que els esperava. Moments després va arribar Dalí, que sense dir res es va dirigir a l’ascensor i va pujar a l’habitació. Simó es va espantar, i va preguntar a recepció si passava res. El conserge el va tranquil·litzar indicant que el pintor no es trobava bé i que li havia dit que l’endemà, a les 8 del matí, es trobarien per marxar a Vinaròs. Simó, Franco i Santes es van acomiadar de Soler Roig fins l’endemà i van anar a dormir. Al dia següent, entre un cert enrenou, Dalí va aparèixer al Ritz signant autògrafs. Simó es va alçar per saludar-lo, i rebent “una esbrafada de ginebra” que sortia del seu alé, el geni li va dir: “Ho sento, però no vinc a Vinaròs’: El motiu era que el seu pilot, Soler Roig, i el seu soci no estaven d’acord amb el que es pretenia pagar pel viatge en helicòpter. Simó es va sufocar. “Senyor Dalí, a Vinaròs ja està tot preparat per a la seua arribada i si es tracta d’una qüestió econòmica, es pot solucionar”, va indicar-li.
Des d’una cabina de l’hotel, el mateix Dalí va t rucar a Soler Roig i li va demanar que parlés amb Simó. Finalment, va haver-hi acord.
Rumb a Vinaròs
Solucionada amb una promesa la qüestió econòmica, Dalí va dir que marxaria amb un Cadillac i, en el moment de pujar al cotxe, va assenyalar el jove Carles Santos per dir: “Aquest vindrà amb mi”. Simó i Franco, acompanyats del fotògraf de Dalí, van anar amb el taxi. Durant el viatge, l’helicòpter pilotat per Soler Roig es va mantenir sempre a sobre dels cotxes des de Barcelona a Vinaròs, un fet que va sorprendre Joaquín Simó, més si tenim en compte que a principis dels anys seixanta no hi havia a Espanya pràcticament cap helicòpter. Es diu que, quan Dalí va arribar a la zona de l’Ebre li va dir a Santos que estaven passant pel riu Tajo. Només arribar al càmping Balada, un Simó cansat i estressat per tot el que havia patit la tarda anterior, va explicar a l’alcalde les noves pretensions econòmiques i li va dir que a partir d’aleshores es fes càrrec ell de Dalí i la seua comitiva. A partir d’aquí la història és més coneguda.
Una arribada “surrealista”
A Vinaròs tot estava preparat per a una “arribada surrealista”, tal com dictava el programa de festes del Llagostí d’aquell estiu. El pintor, que aquel mateix dia complia 7 anys de matrimoni amb Gala, havia de sortir amb barca de la platja del càmping Balada. El tràngol, però, ho va impedir, i van haver d’anar en cotxe fins a la punta del moll, on va poder embarcar acompanyat de John Peter Moore, més conegut com el capità Moore, secretari personal de Dalí. Mentrestant, des de l’helicòpter, el fill de l’alcalde, Tomàs Balada, tirava flors. De la barca, Dalí va pujar a una carrossa adornada amb motius pesquers, entre ells una gran xarxa, i un seient de vellut, on va seure. L’anècdota, ens explicava Simó, la va protagonitzar José Sebastián Farga, que va agafar la xarxa i amb un ràpid gest va embolicar literalment el pintor, fet que no li va agradar gaire, perquè acte seguit va dir al seu fotògraf que “aquests vinarossencs estan més bojos que jo”. La carrossa, precedida de la música de La Alianza, es va dirigir cap a la plaça on Les Camaraes van ballar i Dalí va ser obsequiat per la penya Diego Puerta.
El torero Juan de Dios Salazar, que a penes es defensava a Espanya com a novillero però que estava molt ben relacionat, amb bestiar de Sànchez Arjona i Agapito Garcia Serranito de segon matador, va prendre aquella mateixa tarda la iniciativa de mans del veneçolà Efraín Girón. Salazar va tindre una tarda desastrosa, va ser molt xiulat pel públic i, de fet, no se li coneix que hagués protagonitzat cap altra corrida. Dalí, en canvi, va demanar que se li concedís l’orella i el president de la corrida, Francisco Farga, li la va concedir.
Ressò mundial
És curiós que un home com Joaquín Simó, que ha sigut conegut a Vinaròs per la seua afició a recopilar fotografies, no disposés de cap imatge de l’arribada de l’artista ni de les gestions al Ritz. El motiu que ens va explicar és que el Joaquín Simó de l’any 1965 encara no era un aficionat a la fotografia. Es diu de Dalí que era tan genial que, per no avorrirse,
havia de fer coses insòlites i dir frases enginyoses. Joaquín Simó ens va corroborar aquest fet, i també ens va assegurar que el pintor tenia una gran capacitat per parlar amb diferents tipus de persones. Era poliglota i parlava amb normalitat en qualsevol registre, depenent de la situació. El fotògraf de Dalí va explicar a Simó que no era tan boig com semblava, sinó que era un gran treballador. A les 7 del matí començava a pintar fins a les 12, i a partir d’aquesta hora era un altre Dalí, el que havia de relacionar-se. Tot i que finalment el bou no fou tirat de l’helicòpter ni es va menjar els llagostins crus a La Rosaleda, la notícia de la visita de Dalí a Vinaròs en plenes festes del Llagostí (que només feia dos anys, des de 1963, que se celebraven) va ser publicada als diaris d’arreu del món, a més d’aparèixer a TVE i el NO-DO, i el nom de la nostra ciutat i del llagostí de Vinaròs va sonar amb més força que mai.
1963: Les primeres Festes del Llagostí
Com hem comentat anteriorment, les primeres Festes del Llagostí van ser les celebrades a l’agost de 1963. Van durar 9 dies -de dissabte 10 d’agost a diumenge 18 d’agost- , sent finançades per aportacions d’empreses i particulars, i no per l’ajuntament. Una setmana abans, l’alcalde Francisco José Balada explicava en la seva carta setmanal els motius per impulsar-les:
“Agosto, calor, turistas…
En esta renovación nacional que día a día va esparciéndose hasta los más apartados confines de la Patria, no podía quedar al margen una ciudad como Vinaroz. y al incorporarse a los nuevos módulos de vida, engrosando las huestes de los que laboran por y para el Turismo. era forzoso que la población correspondiera a la predilección con que nos distinguen, cuantos en la ciudad y comarca ven discurrir sus vacaciones. Y no podía encontrarse forma mejor para corresponder a tal predilección. que facilitarles una variadísima serie de festejos. que graben indeleblemente en su recuerdo, el de las horas agradables pasadas entre nosotros. Esta es la razón de las Fiestas del Langostino, que por vez primera nos disponemos a celebrar en este año. Fiestas no previstas en el Presupuesto Municipal y cuya realización ha sido posible gracias a la colaboración de cuantos son y representan algo en la ciudad. Y aún meior que colaboración. Diría compenetración entre los que se han dado cuenta de que Vinaroz, capital por tantos conceptos de una amplia zona costera, debe serlo también para la pléyade de turistas que sientan sus reales desde el Ebro hasta Peñíscola. Permítaseme pues, como Alcalde y como vinarocense, expresar públicamente mi más profundo agradecimiento a cuantoshan colaborado económicamente a la consecución de es tas Fiestas, que a no dudar producirán impacto imborrable en cuantos las vivan. Y a esas activas Comisiones, demostración viva de que Vinaroz, no dispone tan solo de dinero, sino que cuenta también con las personas necesarias para conseguir que aquel, no tan solo luzca, sino que produzca los frutos apetecidos. Alegrémonos pues, de contar con uno y otro factor. Y procuremos entre todos que las Fiestas del Langostino, en esta su primera edición alcancen todos los objetivos previstos”.
Els Nanos i Gegants van ser els encarregats d’obrir-les amb una desfilada. També va pronunciar-se un pregó, un concurs d’aparadors, un de beure cervesa i, en molta previsió, es van escollir, a més, els cartells guanyadors de la Setmana Santa de 1964. Traca, bous, verbenes, exposicions, concert de La Alianza, de Carles Santos, carrera de cambrers, espectacle folclòric, tornejos esportius, batalla de flors, bous, castells d’artifici, etc. Dijous 15 d’agost a les 11.30 del matí al passeig marítim es va celebrar també el que va ser el primer Concurs de Cuina Aplicada al Llagostí de Vinaròs.
La Fundació Caixa Vinaròs va apostar des del principi per fer realitat la idea d’un grup d’amics interessats en poder instaurar un cicle de curtmetratges de qualitat i a cost zero per a l’espectador.
Aquest col·lectiu d’amics va proposar la idea, sorgida de Manolo Sabater, al llavors director de Caixa Vinaròs, Sebastià Casanova, que va prometre estudiar la idea. Un temps més tard, Casanova es va tornar a posar en contacte amb ells per presentar-los a la coordinadora de la Fundació, Nati Romeu, i donar forma al projecte proposat. Se li va donar llavors forma a la proposta, i donat que la Fundació tenia un conveni de col·laboració amb la Universitat Jaume I (UJI), se li va preguntar a la universitat si hi donaria suport. La resposta va ser afirmativa i els primers curtmetratges projectats van ser cedits per la UJI.
En el moment d’escollir el nom del cicle, la elecció passava per que reflectís l’esperit del Cicle i la passió pel cinema. Va sorgir llavors la proposta del nom d’Agustí Comes, fundador del Cine Club de Vinaròs en la dècada dels 60, un home que va fer possible que a Vinaròs es poguessin veure pel·lícules que no disposaven d’espais possibles en aquelles circumstàncies històriques.
El cicle va debutar al març del 2002, més com una mostra que com un cicle de curtmetratges, i la primera projecció un divendres 15 de març a les 21 hores amb el curt ‘Hongos’, de Ramón Salazar. En aquesta primera edició es va homenatjar al mestre Agustí Comes. Este primer cicle va concloure el 6 de juny amb la projecció de “Ivorsi”, de Josep Maria Canyameras. Al principi, fins i tot es feia una petita tertúlia-debat de les projeccions realitzades. El primer i el segon any es va continuar d’esta manera, només fent projeccions i sense premiar, però la iniciativa va tindre tant d’èxit que la organització va pensar en fer un concurs i que la gent votés els curtmetratges. El primer premi del públic va ser per al curtmetratge “El laberinto de Simone”.
També es va escollir el mes de juliol per celebrar-lo i va adoptar el format actual de premis. Uns premis que també han augmentat en quantia. Si a les primeres edicions el premi era de 600 euros, ara és de 1.000 euros.
L’èxit de públic va fer que, poc a poc, el Cicle de Curtmetrages Agustí Comes es consolidés i fos un referent entre els autors. La quantitat de curts rebuts de totes les parts de l’Estat espanyol i d’altres països, i la resposta massiva del públic assistent a les projeccions, propiciaven que l’organització del cicle s’esforcés cada vegada més en la selecció i projecció dels curts rebuts.
L’any 2005, la comissió organitzadora del Cicle va decidir ampliar l’àmbit de programació, i va proposar a la Regidoria de Turisme de l’Ajuntament de Vinaròs col·laborar en el lliurament d’alguna distinció a una personalitat relacionada amb el món del cinema. D’aquesta manera naixia l’Esguard, guardó patrocinat pel Patronat de Turisme de l’Ajuntament de Vinaròs. Una comissió va proposar un jurat per escollir la persona, la trajectòria professional de la qual, dintre del món cinematogràfic i en qualsevol dels seus àmbits l’haja fet mereixedora del premi. El primer Esguard es va lliurar el 15 de juliol de 2005 al director Bigas Luna. La implicació del Patronat de Turisme de Vinaròs es va fer cada vegada més efectiva, col·laborant activament en el cicle. Poc a poc, el Cicle de Curtmetratges Agustí Comes s’estava convertint en un al·licient indispensable per a totes aquelles persones, tant a Vinaròs com a d’altres llocs, que buscaven alternatives culturals diferents.
Un dels mèrits de l’organització és que ha anat introduint novetats i millores constants que han fet créixer en prestigi el Cicle. D’aquesta manera, a la cinquena edició es va apostar per la creació del premi “Vinaròs en curt”. Un premi que distingia i donava a conèixer les obres que tingueren Vinaròs com a tema central. Un any més tard, el cicle es va agermanar amb el Festival de Cinema de Peníscola i alguns dels curts es van poder visionar a Morella. La setena edició del concurs va nàixer amb la introducció de la Macedònia de Curts, consistent en la projecció d’obres que han agradat al jurat del cicle però que no han entrat entre les obres seleccionades.
La vuitena edició va incloure com a novetat la incorporació de l’Ajuntament de Morella, que va aportar el premi “Millor curt en valencià”. En el novè any la novetat va ser l’elecció de l’auditori Carles Santos com a lloc per visualitzar a les projeccions.
A la desena edició es va arribar a la xifra de 200 curts presentats, la xifra més alta des que es va posar en marxa la iniciativa. Carles Santos va dissenyar, juntament amb el fotògraf Xavier Marmaña, el cartell anunciador del desè aniversari. A partir d’aquesta edició, la organització va decidir que el cartell de cada any fos dissenyat per un artista.
A la 13ª edició del cicle, al juliol de 2014, les obres finalistes es van poder presenciar al reobert JJ Cinema. A la 15ª edició, el cicle va passar a ser Festival internacional i va formar part del jurat un membre de l’acadèmia de cinema alemanya i europea: Ralph Schwingel.
L’any 2018 es va reconèixer al Festival amb la màxima distinció que atorga l’Ajuntament de Vinaròs: el Grinyó Ballester.
Va ser vist a Vinaròs, l’assumpte va arribar a la Mesa del Congrés i es va desclassificar al gener de 1996
El 10 de gener de l’any 1996 va ser desclassificat tot un clàssic dels expedient X del país que va ser vist des de la nostra ciutat: l’OVNI de 1983. L’objecte volador va ser vist el 12 de juliol d’aquest any per ciutadà francès resident a Vinaròs que el va descriure com un objecte de característiques “insòlites”. El 13 de juliol, aquest ciutadà va donar part a la Policia Local de Vinaròs, que per la seva part va elaborar un informe i el va remetre a la Tercera Regió Aèria.
Es va donar la circumstància que l’objecte descrit pel veí francés va ser vist també el mateix dia i a la mateixa hora per una formació d’avions Phantom de la Base Aèria de Torrejón, pel controlador de la mateixa base, per dos avions d’Ibèria i per un de la ESAF. Ni els radars de Madrid Control ni els del Sistema de Defensa Aèria el van detectar.
L’assumpte va arribar fins i tot a la Mesa del Congrés, però 13 anys després, al gener de 1996, l’Exèrcit de l’Aire el va desclassificar.
El dia 12 de juliol de 1983 a les 22.25 hores, un ciutadà francès de 45 anys va divisar des de la terrassa d’un setè pis de Vinaròs un objecte volador no identificat en direcció nord-est, al voltant de les muntanyes que hi ha entre Xert i Morella. El testimoni va agafar uns prismàtics de precisió que tenia i el va observar durant més d’un minut. L’objecte havia deixat darrera seu una estela luminosa en forma d’espiral. Això va ser el que el ciutadà francès, que es trobava en aquest moment acompanyat de la seva esposa i la seva filla, va explicar l’endemà a la Policia Local de Vinaròs. En aquestes dependències, va dibuixar l’objecte i la seia estela.
La policia local va redactar un informe detallat que va enviar a la Tercera Regió Aèria, que al seu torn el va remetre al coronel cap del Sector Aeri de València per a iniciar una investigació. La resposta a aquest escrit, del dia 7 d’agost de 1983, des del Sector Aeri, especifica al general en cap que, posats en contacte amb l’Ajuntament de Vinaròs, la família testimoni del succés ja havia tornat a França. Dels fets no se’n va saber res més fins que el diputat del Grup Parlamentari Popular, Gabriel Elorriaga, va preguntar en la Mesa del Congrés quina documentació oficial hi havia sobre aquest albirament, quines reaccions s’havien produït per part dels sistemes de control i si era suficient i adequat el control aeri existent per a evitar una violació de l’espai aeri espanyol. A partir d’aquest moment es van començar a elaborar diferents informes.
L’informe de la Torre de Control de Torrejón incloia que a les 20.15 hores del dia 12 de juliol, a l’altura de Daganzo i d’est a oest es va observar un objecte que volava a molta altitud, similar a un coet, i que deixava un llarga estela lluminosa. En principi, dicta l’informe, semblava un avió, ja que estava en el crepuscle i la seva estela podria ser el reflex del sol a causa de la seva altitud. Instants després, Madrid Control va comunicar a la Torre de Torrejón que alguns avions havien vist el mateix objecte. Un altre informe, el que va formular un capità d’aviació que va observar el fenòmen en ple vol, indicava que va veure l’objecte “efectuant un viratge molt fort però d’un radi molt petit i va començar a pujar amb un gran angle i molt règim d’ascens, produint la sensació que es tractava d’un avió que iniciava un combat, encara que la estela era molt lluminosa i cònica, amb perfils molt definits”.
El Comandament Aeri de Combat (MACOM) va emetre un informe que responia a les preguntes formulades per Elorriaga. En ell es reconeixia que el 12 de juliol una formació d’avions Phantom de la base de Torrejón, el controlador de la base, dos avions d’Ibèria i un de ESAF van divisar aquest objecte. L’informe també assenyala que ni els radars de Madrid Control ni els del Sistema de Defensa Aèria el van detectar i que “volava a uns 60.000 peus d’altura i a una velocitat de 2 a 3 vegades la del so”. L’informe determinava que “com que les pantalles de radar civils i militars no van tenir contacte amb l’objecte, que la seva velocitat era tan superior als nostres avions de combat i que l’observació visual va durar aproximadament un minut, no es van poder prendre accions per a la seva identificació”. Segons el MACOM hi havia dues explicacions del fet observat: “que fora un meteorit que va penetrar en l’atmosfera i es va desintegrar o que fossin restes d’algun objecte espacial”.
El 10 de gener de 1996 el cas va quedar definitivament desclassificat al “no apreciar-se aspectes que facin aconsellable mantenir la seva condició de matèria classificada”.
Efectes del temporal a Vinaròs i visita del president de la Diputació José Martí, la delegada de presidència de la Generalitat a Castelló Eva Redondo, i la consellera de Justícia, Interior i Administració Pública Gabriela Bravo.
Imatges del primer dia del curs 2021/2022 als col·legis de l’Assumpció i la Misericòrdia, el passat dimecres
Dimecres 8 de setembre va començar a Vinaròs el curs escolar 2021/22 a col·legis i instituts, amb certa normalitat. Al voltant del 80% dels majors de 12 anys ja estan vacunats contra la Covid-19 a la Comunitat Valenciana. Quant a dades, han començat el curs vora 2.300 alumnes de Infantil i Primària de col·legis públics a Vinaròs, i uns 650 als concertats (incloent els alumnes de la ESO). Al voltant d’un miler d’alumnes també van començar el curs als instituts.
L’Ajuntament, seguint les recomanacions de Conselleria, ha contractat a 6 persones per netejar i fer tasques de desinfecció als centres, i es mantenen les mesures sanitàries establertes també l’any passat.
® Ajuntament de Vinaròs -
Tots els drets reservats
