Inici / desembre 2021

Mes: desembre de 2021

Entrevista a fondo con Mosén Emilio Vinaixa Porcar

He pensado en esta semana y preparando ya las fiestas de Navidad, donde lo que celebramos es muy sencillo, el recuerdo del nacimiento de Jesús de Nazaret, del Enmanuel, del Dios con nosotros. Lo otro, son otras cosas.
Nuestras parroquias, Residencia San Sebastián y el Monasterio-Convento de la Divina Providencia, vivirán con intensidad todos los actos programados en esta importante festividad para los cristianos, comenzaremos por la “misa del gallo” en la tarde-noche de este 24 de diciembre de 2021.
Ante lo expuesto, he solicitado a mossèn Emilio Vinaixa Porcar, párroco de la Parroquia Arciprestal de La Asunción, el realizarle esta “Entrevista a fondo”, por una parte, para conocerlo mejor, y por la otra, para que nos hable también de lo que representan estas fiestas para aquellos que las seguimos y las vivimos.
En la entrevista a mossèn Emilio, quedan reflejados muchos sacerdotes que todavía siguen con su vocación, y en los tiempos de hoy, si me lo permiten, “Contra viento y marea”. La realidad es que cada día quedan menos sacerdotes debido a las secularizaciones, no hay vocaciones, y la gente cada día va menos “a misa”.
Pienso y me apunto, de que los que vamos “a misa”, a estos sacerdotes los tenemos bastante olvidados. Están ahí, hacen su trabajo de hacer misas, y aquí nos quedamos.
Cuando acaba la misa, nos vamos para casa, y hasta otro domingo (en general).
Acabo la presentación con una frase que me gusta: “”El sacerdote está hecho del mismo barro que tú, y es un ser humano como tú”.

_ Mossèn Emilio, ¿Qué recuerdos tiene Vd. de su infancia?
. Nací en el pueblo de Portell de Morella que es el último pueblo que hay en la provincia de Castellón con límite a Teruel, en el seno de una familia de cuatro hermanos en que yo soy el tercero. Nací el 15 de enero de 1952. Recuerdo con mucha alegría la etapa de mi infancia con mis padres y con mis hermanos. Trabajábamos en el campo y teníamos una tienda en el pueblo. Fue una infancia normal y corriente dentro de un pueblo como Portell donde fui muy feliz. Hacía lo mismo que los niños del pueblo, jugábamos, íbamos a cazar pájaros y nos divertíamos todo lo que podíamos. Ya de pequeño me hicieron monaguillo y teníamos como cura al padre Roberto Rinderer, era austriaco y estaba allí debido a que en la guerra de España murieron tantos scerdotes, que algunos de ellos  vinieron de Europa  hacerse cargo de algunas parroquias .


¿Cuando le llegó la vocación sacerdotal?
. Pues, era monaguillo de pequeño y participaba en todo lo de la parroquia, también ayudó que los maestros  le dijeron a mis padres, que  valía para estudiar, se ve que iba muy bien en la escuela. También influyo la invitación de un seminarista mayor que estaba estudiando en el seminario. Creo que ahí  fue el germen de la vocación y el interesarme por las cosas de nuestro Señor y de la iglesia.


Dónde realizó sus primeros estudios para prepararse a ser sacerdote.
En el seminario de Tortosa. Me inicié en los estudios que eran cinco años de bachillerato, después seguí tres años de estudios de filosofía y luego cuatro años más estudiando teología. En total eran 12 años de estudio. Debido a que ya se comenzaba a ver la crisis de vocaciones, lo que hicieron en el seminario, es que varios seminaristas nos desplazáramos a Barcelona para estudiar en la facultad filosofía y letras. Estábamos en el seminario y tres días a la semana nos desplazábamos a estudiar a la facultad.

¿Antes de ser ordenado sacerdote, ha tenido alguna experiencia que le haya ayudado a ratificar su vocación?
Antes de ordenarme tuve una experiencia muy buena. Nos ofrecieron la posibilidad de ir a Alemania a trabajar en la época de verano a una fábrica de acero. Fuimos varios seminaristas a realizar esta experiencia. Yo comencé a los 18 años. El director de esta fábrica era una persona muy católica, y admitía el que seminaristas de todo el mundo fueran en la etapa estival a trabajar a su fábrica. Allí estuvimos alojados en una residencia y estuve trabajando en dos veranos, desde cuando acabábamos el curso en junio, hasta el mes de septiembre. Allí conocí a seminaristas de diversos países; de Italia, del Líbano, de la India, bastantes de Sudamérica, Ucranianos y españoles. De Tortosa éramos unos cinco. Esto fue para mí una experiencia muy buena de convivencia, allí había muchos emigrantes, y lo que me fue mejor, fue el convivir con seminaristas de diversas partes del mundo. Allí pude ver la perspectiva de la Iglesia y del mundo. Reconozco que esta experiencia me fue muy bien.


La cosa no acabó aquí ¿verdad mosén?
No acabó en esta empresa ya que al tercer año que queríamos desplazarnos ya no pudo ser. Por otra parte yo ya tenía billete para desplazarme a Zúrich también atrabajar en la época del verano. Al seminario y como era yo solo, no les pareció bien el que me desplazara y acabé ayudando y trabajando en el seminario. En estos tres años, lo que me fue bien también, fue el poder recoger dinero para ir pagándome los estudios.

¿Tuvo sus dudas antes de ser ordenado sacerdote?
Las tuve. Piensa que cuando fuimos a Barcelona a estudiar a la facultad con mis compañeros seminaristas, ellos se fueron dejando los estudios y al final, me quedé yo solo. Lo pensé, consulté con mi director espiritual y a mis 19 años y tras pensarlo, decidí  ser sacerdote.


¿Cuando fue ordenado sacerdote?
Fui ordenado sacerdote el 6 de noviembre del año 1977 tenía 25 años y fue en mi pueblo natal del Portell de Morella. Me consagro monseñor Ricard María Carles i Gordó. Recuerdo que fue un día de mucho frío y a pesar de esto subieron mucha gente a mi ordenación. Hace ya 44 años de la misma y tengo un grato recuerdo de la misma.

A partir de aquí, ¿Cuáles han sido sus destinos?
Nada más ordenarme me destinaron al pueblo más alejado de mi pueblo de la diócesis, La Palma d´Ebre, Bisbal de Falset y Margalef Allí estuve tres años como párroco de los tres pueblos. Como supondrás tengo muy buenos recuerdos de estos mis tres primeros pueblos como párroco. Luego el Sr. Obispo me destinó a Cinctorres, Castellfort y Portell de Morella, mi pueblo natal. Volví a trasladarme del punto más lejano de la diócesis, de La Palma d´Ebre a Portell de Morella. Estuve muy bien allí. Vivía en Cinctorres y cuando me desplazaba a Portell de Morella podía ver a mis padres y familia. Allí en estos tres pueblos estuve 15 años yo solo. En aquella época daba clase de religión en el instituto de Morella, también era el arcipreste de aquella zona, daba también clase de religión a los tres pueblos, te diré que no tenía tiempo para aburrirme.

Con todo este trabajo se que todavía cogió más responsabilidades.
Es cierto. Noté que estando en estos tres pueblos bastantes años, me hacía falta un poco de renovación, por lo tanto, me matriculé a Valencia a la Facultad de Teología “San Vicente Ferrer” no con intención de sacarme el título, sino de aprender y ponerme al dia en mi formación Fue una experiencia muy buena para mí, si bien un tanto pesada, piensa el lunes por la mañana viajaba a Valencia y regresaba el miércoles a mediodía  y  por la misma tarde a emprender todo el trabajo de las tres parroquias. Estuve muy bien en la facultad y sirvió para renovarme y seguir hacia adelante en mi vida sacerdotal.

¿Tiene buenos recuerdos de estos tres pueblos?
Los tengo y buenos. Si bien es cierto que tenía mucho trabajo, las gentes de los pueblos suelen ser gente buena. Me ayudaron mucho a restaurar iglesias y ermitas. En mi etapa se restauraron  3 iglesias y 14 ermitas, todas ellas en un estado muy malo y de abandono. Disfrute con los niños y jóvenes, organicé campamentos, teníamos reuniones, por cierto me llamaban “Mossèn pintures” por la restauración de las iglesias y ermitas.


¿De esta etapa vino ya a Vinaròs?
No pero tras 15 años de estar en estos tres últimos pueblos le pedí al Sr. Obispo monseñor Lluís Martínez Sistach, que sería conveniente un cambio  . Le pareció bien mí petición y me destinó a Jesús i María en el Delta del Ebre. Ya ves, se ve que yo soy de los extremos y del extremo de  Portell, me envían al extremo de la mar y en  el delta del  Ebro. Me fue bien y tuve una buena etapa en este pueblo. Allí estuve 6 años. Aquella gente era muy emprendedora y colaboradora, y en mi encontraron un sacerdote que ayudó y emprendió muchas cosas. Daba catequesis, clases, y la verdad es que daba gusto viendo como la gente te ayudaba y colaboraba. Es una de las experiencias más bonitas que he tenido, eso sí, trabajando mucho. 


Durante estos años han pasado varios obispos por nuestra Diócesis de Tortosa. Cuando entré en el seminario estaba el obispo monseñor Manuel Moll Salord, y los obispos que he tenido hasta la fecha han sido; Ricard María Carles Gordó, Lluis Martinez Sistach, Javier Salinas Viñals y el actual Enrique Benavent Vidal. ¿Cómo fue su llegada a nuestra ciudad de Vinaròs?
Recuerdo que en el año 2001 el Sr. Obispo monseñor Javier Salinas Viñals, me dijo que tenía que cambiar debido a la jubilación del párroco de la Arciprestal de La Asunción de Vinaròs, mossèn Enrique Porcar Forés. La verdad es que me hacía un poco frente ya que veía una población muy grande, pero yo siempre he hecho todo lo que mis obispos me han pedido eso sí, siempre les he dado mi opinión. Por lo tanto, desde octubre del año 2001 y hasta la fecha ya han pasado 20 años que estoy aquí en Vinaròs.


Durante esta etapa en nuestra ciudad ha sido Vd. ordenado “Canónigo de la Catedral de Tortosa”. ¿Es esto un mérito a la labor de sacerdote?
De alguna manera es como si fuera un reconocimiento a un sacerdote. Yo le dije al Sr. Obispo, entonces Javier Salinas Viñals, que no deseaba ser canónigo, ya que los canónigos de la catedral de Tortosa deben estar en Tortosa, cada día van a la catedral, realizan sus rezos…y yo al estar en Vinaròs creía que no era conveniente. El Sr. Obispo pensó de otra forma y optó por tener a unos cuantos sacerdotes no residentes a Tortosa, dentro del grupo de canónigos de la catedral.

Sabemos que Vd. tiene varias aficiones, por ejemplo cantar
A mí me gustan varias cosas como la historia, la música popular sobre todo la valenciana, también me gusta cantar toda clase de canciones como jotas, rancheras y en la iglesia ya lo veis, siempre canto cuando oficio una misa los días de cada día y los domingos. Me dicen que entono bien y a mí pues me gusta mucho cantar. Siento en el seminario no haber estudiado más música. En aquel tiempo me gustaba más jugar al fútbol.

Desde el pasado año con el inicio de la pandemia de la Covid-19 hasta la fecha, ¿Qué ha pasado en la parroquia?
Pues ante el confinamiento tuvimos que cerrar las puertas de la iglesia y así estuvimos los primeros meses. Gente mayor que venía a la iglesia dejó de venir por miedo. Se paró todo, las catequesis, las bodas, las comuniones, los entierros. Todo lo más que hacíamos al no poder realizar la misa funeral, era en alguna contada ocasión, realizar un responso en el cementerio.

A fecha de hoy, todas las actividades de reuniones de grupos de primera comunión, confirmación, curso de biblia, etc. ¿Se desarrollan normalmente?
En estas fechas ya vamos remontando poco a poco. Se han hecho comuniones, confirmaciones, y vamos a comenzar con las reuniones del próximo “Sínodo de los obispos”. ¿Que nos puede decir referente a este futuro sínodo?
En octubre 2023, el Sínodo de los Obispos se reunirá en su XVI Asamblea General Ordinaria, para tratar el tema “Por una Iglesia sinodal: comunión, participación y misión”, a convocatoria del papa Francisco. El papa Francisco quiere que todos reflexionemos y que participe toda la iglesia en estos temas durante este periodo del año 2021-2022. Las conclusiones las presentarán los obispos en Roma en el sínodo y ante el papa. Aquí en nuestra parroquia hemos preparado de momento dos grupos; uno se realizará los lunes al finalizar la misa de las 19,30 horas, y el otro será el que realizará el “Grupo de Biblia” en su día y horario habitual, los miércoles a las 19,30 horas, al cual se podrán añadir las personas que lo deseen. Si hay más gente interesada, montaríamos más grupos.


Mossèn, ¿Qué es lo más bonito que le ha pasado en la vida?
Como comprenderás han pasado muchas cosas. El momento de mi ordenación sacerdotal fue para mí una cosa importante. Tengo un grato recuerdo de todos los pueblos en que he estado, lo he pasado muy bien y ha sido todo muy bonito guardándome muy buenos recuerdos. He encontrado gente con mucha fe, gente muy buena, esto me ha pasado en todos los pueblos incluido Vinaròs. Y tengo un recuerdo muy bonito de todos los actos que se celebraron en el centenario de la llegada de la reliquia de san Sebastián a nuestra ciudad. Fue para mí un recuerdo muy importante.

Y lo menos
Si acaso, críticas, incomprensiones y desprecios por parte de la gente. Cuando falleció un hermano mío con tan solo 52 años, el fallecimiento de mis padres. En general no tengo nada que resaltar. Me han pasado cosas como pasan a toda la gente.

¿De qué se siente más contento?
De haber sido fiel y haber mantenido mí fe. Me siento contento ya que dentro de mis debilidades en que a veces hubiera podido ser mejor, me he mantenido fiel a la Iglesia. He intentado tener un corazón amplio y abierto a todos, y he tenido las manos abiertas para ayudar al que ha necesitado algo. Si no lo he conseguido , al menos lo he intentado.
Por segunda vez se están restaurando las pinturas fingidas de las paredes de la Arciprestal. ¿Qué ha pasado? . Actualmente se están restaurando las pinturas fingidas por la parte de detrás. En la primera ocasión insistí varias veces al arquitecto de que se alargaran las gárgolas para que el agua de lluvia no cayera sobre la pared y que al finalizar pusieran una protección hidrofugante para prevenir las humedades en las paredes. Parece ser que no se hizo así y al poco tiempo ya comenzaron a salir las humedades de nuevo tapando las pinturas. Desearía dejar claro que la obra está subvencionada por la “Diputació de Castelló, el obispado de Tortosa y la parroquia. Parece ser que es posible que la “Diputació” tenga para esta reparación presupuesto para el próximo año, y si es así, se podría seguir por la parte lateral. Por cierto y como cosa curiosa, motivos que no habían salido en la primera restauración salen ahora, quedando más bella y decorativa.

Mossèn Emilio, estamos inmersos en los tiempos fuertes de la liturgia, concretamente en el tiempo del adviento. ¿Es este tiempo el más importante? . No. El más importante es la pascua que es cuando celebramos la resurrección de nuestro Señor. También la cuaresma. En la cuaresma y la pascua un tiempo lleva a otro. Realmente el tiempo de adviento y seguido la navidad también es importante. Este nos lleva al nacimiento de Jesús y el anterior, a la pasión, muerte y resurrección. ¿Es bello este tiempo del adviento?
El adviento que es el tiempo en que estamos es un tiempo muy bonito, lleno de esperanza, tiempo que nos lleva a la ilusión de la venida del Señor.

Se ve que los católicos cada vez asistimos menos a las celebraciones litúrgicas. ¿Este fenómeno pasará?
Pues no lo sé. El futuro es un señor que yo no lo conozco. Estamos en un mundo muy materializado, volcado al consumo, que no quiere compromisos. De momento es esta la situación y yo no sé lo que pasará.

Que me dice Vd. de la frase del gran teólogo Karl Rahner que dice “El cristiano del futuro será un místico o no existe en absoluto”.
Pues sí, es cierto. Hay unas frases en el evangelio que dicen: “Sin mí no podéis nada” y “Para Dios, nada es imposible”. Místico quiere decir aquel que vive en Dios, que es consciente que Dios es el protagonista. Por lo tanto, si nos fiamos solo de las cosas materiales no conseguiremos nada. Solo lo conseguiremos si vivimos en comunión con Dios y nuestra fuerza es el Señor. De esta forma podremos superar estas dificultades. Me parece muy correcta esta frase de Rahner.

Caminando por el tiempo del Adviento, llegaremos en la noche buena del día 24 a la celebración del nacimiento de Jesús en el tiempo de Navidad, celebraremos el día primero del año la “Solemnidad de Santa María, Madre de Dios”, seguiremos el día 6 de enero con la fiesta de la “Epifanía” y con el día 9 cerraremos este ciclo con la fiesta del “Bautismo del Señor”. Son fiestas muy alegres, familiares, vamos, de estar por casa. Vd. ante las mismas, ¿Qué nos dice?
Me parece muy buena pregunta. Pues os invito a vivir esta fiesta de la Navidad en familia, recordemos que Jesús nace, y mientras dejemos que el Señor nazca tendremos esperanza. El Señor nos dice cosas bien fáciles, que nos amemos todos, que cuidemos a los niños, que cuidemos a la gente más vulnerable, que hemos de crear fraternidad entre nosotros, que hemos de crear paz, y que hemos de crear un mundo de paz. Si esto lo creamos tendremos un mundo de esperanza, pero si esto lo dejamos perder, pues no. Este mundo lo tenemos que hacer nosotros mismos, cada uno debe de aportar su parte.
Yo, por mi parte invito a toda la gente a vivir esta Navidad de esta forma. Vayamos al tanto con la pandemia que todavía está en el mundo, y que el consumo no mate a la Navidad. La Navidad es celebrar el nacimiento de Jesús y celebrar la paz, el amor y la alegría que Él nos trae. Feliz Navidad a todos.

Mossèn Emilio, le agradezco que accediera a esta “Entrevista a Fondo”, le agradezco sus sinceras respuestas, de las cuales no ha escatimado ninguna, y le deseo todo lo mejor a mi párroco y a mi amigo.
Y a todos los lectores de nuestro querido “Diariet”, les deseo unas felices fiestas de Navidad.

Vinaròs celebra la Fira de comerç de Nadal

Vinaròs va disfrutar el passat cap de setmana de la primera fira de nadal amb 24 comerços locals participants. La fira va ser inaugurada el divendres a la vesprada amb una actuació dels Camaraes i va estar oberta fins diumenge a les 21 hores. Els visitants van poder trobar en ella des de productes de tèxtil, complements o joguets a dolços nadalencs fets per obradors, en ser la iniciativa fruit de la col·laboració de l’Ajuntament, l’associació Vinaròs Centre Viu, la Associació de Comerciants, l’associació d’hostaleria i el Grup de Pastissers de la localitat.

També comptava amb activitats i tallers per al públic infantil i familiar, com pintacares, un arbre dels desitjos, un photocall, una bústia on deixar les cartes a papà Noel i els reis o teatre al carrer.

EMIARE: La mascota

Les samarretes de les escoles esportives EMIARE d’aquesta temporada llueixen una mascota dibuixada per Ingrid Viana Fuster, alumna del CEIP Assumpció de Vinaròs. Es tracta d’un elefant Ingrid ha estat la guanyadora de l’habitual concurs.

La Fira comercial de Nadal

Actuació de Les Camaraes per iniciar la Fira

Vinaròs va disfrutar el passat cap de setmana de la primera fira de nadal amb 24 comerços locals participants. La fira va ser inaugurada el divendres a la vesprada amb una actuació dels Camaraes i va estar oberta fins diumenge a les 21 hores. Els visitants van poder trobar en ella des de productes de tèxtil, complements o joguets a dolços nadalencs fets per obradors, en ser la iniciativa fruit de la col·laboració de l’Ajuntament, l’associació Vinaròs Centre Viu, la Associació de Comerciants, l’associació d’hostaleria i el Grup de Pastissers de la localitat.

Sebastián Borràs Ayza

Una jubilación que pone fin a una generación pescadora

Hace unas fechas el pescador Sebastián Borrás Ayza, tras 43 años yendo al mar a pescar, optó por tomar la jubilación, pues al pertenecer al Régimen Especial del Mar tienen un sistema diferenciado en las cotizaciones de la vida laboral.

Nacido en Vinaròs en 1963 en el seno de una familia marinera, sus padres, Manuel e Isabel a su vez también provenían de gente del mar. Sebastián tiene dos hermanos mayores, Juan José, que decidió de joven trabajar en la Cemenmar, y Javier, con quien compartió embarcado la mayor parte de su vida. Al vivir en la típica barriada marítima de la plaza 1º de Mayo, sus juegos infantiles estaban relacionados con el agua y el puerto, como pillar cangrejos en la banqueta, pescar a la lisa con caña, etc., o la excepción de jugar partidillos al futbol en la plazuela. Pronto su afición por el mar se le puso de manifiesto, y de chavalín ya iba por la tarde a ver regresar la barca de su padre tras el día de pesca, para subir a bordo y ver las capturas, etc., e incluso en vacaciones escolares llegó a ir de polizón consentido algún día. Tras la época en la escuela del Pósito y el Quijote, al instante, a los 14 años lo enroló su padre con el barco de casa, el arrastrero ‘Jablamar’, con un pasavante especial de la Comandancia de Marina, hasta que cumpliera los 16 años y obtuviera la Libreta de Navegación.

Sebastián, junto a tripulantes del “Cotet”, los hermanos Sergio y Jaime Valls

Rápidamente le gustaron las labores de motorista, y comenzó ayudando en el antiguo motor Volund que llevaban instalado. No tardó en ir a las aulas locales del ISM y de la Cofradía para estudiar y sacarse las titulaciones de Mecánico Naval y Patrón Litoral. El servicio militar lo hizo por la Marina de Guerra, en Cartagena, siendo destinado en el destructor ‘Almirante Valdés’, con rutas y misiones por el Mediterráneo haciendo maniobras y simulacros. Cuando navegaban era el timonel que llevaba el rumbo con la rueda del timón en el puente de mando. Luego, en los típicos ensayos de desembarco, salvavidas, etc., era el patrón de los botes. Su vida sentimental la unió felizmente con Laura Puchol Trillo, con quien tienen un hijo, Iván, de 15 años. En 1997 su familia decide desguazar el viejo barco de madera y construirse uno de plástico, el ‘Borrás’. Mientras va una temporada de marinero con el bou ‘Jaime’. Botado el nuevo barco hacen una corta campaña veraniega a la marrajera, ya como motorista. En esta pesquera solían calar el pelágico arte de anzuelos en alta mar al atardecer, para levantarlo al amanecer en busca del pez espada. Era una faena dura, ya que se vendía al día y las labores con navegaciones eran constantes. Evidentemente, la principal faena del motorista era la puesta a punto y mantenimiento del motor propulsor, pues era primordial en las pesquerías y sobre todo para navegar, en especial en días de temporal, etc., ya que en mal tiempo es cuando mejor tienen que funcionar los motores. Posteriormente, y con su hermano Javier de patrón seguirían pescando al arrastre hasta el 2019, en que decidieron vender el barco.

Sobre cubierta del “Jablamar” con el pescador Constantino Cabanes clasificando los pescados y mariscos de un lance

Durante este periodo de 22 años hubo al menos tres vedas en que se embarcó de pescador en el trasmallo ‘Catalanet’, para operar con este tipo de redes por las inmediaciones de las Islas Columbretes y extraer langostas, etc. Eran mareas de dos días, para pernoctar en la rada de L’Illa, donde curiosamente las gaviotas con su griterío no les dejaban dormir. Y hace tres años, se enroló con el bou ‘Cotet’ en donde ahora, con 58 años de edad se ha jubilado. Y evidentemente es en estos momentos cuando puede practicar uno de sus hobbies, la bicicleta, para ir junto amigos por caminos y montañas de la comarca, etc. También le gusta la informática, para hacer algunos pinitos particulares en esta clase de tecnología. Y con él, como el menor de la familia, termina otra saga marinera vinarocense.

La Muixeranga de Vinaròs tanca la temporada amb una diada

Les tonades de la Muixeranga van tornar a sonar a Vinaròs el dissabte passat, 11 de desembre. A les 12 del matí, la música del tabalet i la dolçaina anunciaven la presència de la colla muixeranguera de la ciutat a la plaça Parroquial, engalanada amb decoració nadalenca i un molt bon ambient de públic.
En els últims anys, la Muixeranga de Vinaròs sempre tanca la seua temporada amb una Trobada a l’octubre, en la que convida a una o dues colles muixerangueres. Enguany l’actual pandèmia de coronavirus ha comportat per a les muixerangues la prohibició quasi total de fer assajos i actuacions fins fa poc més d’un parell de mesos i algunes activitats continuen sense estar recomanades, entre elles, fer trobades.
Malgrat tot s’ha volgut igualment compartir amb la ciutat de Vinaròs el resultat dels assajos d’aquesta temporada. Com totes les actuacions d’aquesta etapa de la pandèmia ha sigut una mica estranya, perquè calia portar la mascareta i observar tot el protocol anti-covid, però totes suposen un pas important cap a la normalitat. Està sent una poc com tornar a començar i retrobar-se. Potser amb menys nervis, però amb molta il·lusió i emoció.

Va ser una actuació ràpida, malgrat que es van fer cinc figures. Potser la més complexa era la campana, figura molt visual en què la xiqueta puja dalt de tot, obre els braços i després es despenja com el batall d’una campana. Totes les figures es van fer amb seguretat i sense cap incident, acompanyades pels aplaudiments del públic i de la música del tabal i la dolçaina.
L’actuació es pot considerar senzilla, ja que no va implicar muixerangues de més de tres alçades, però després de tant de temps sense activitat és tot un èxit. A més, la Muixeranga de Vinaròs es caracteritza per la seua tècnica i seguretat, sent actualment un objectiu primordial el fet de recuperar les fites pre-COVID-19 pas a pas i amb confiança. Esperem l’any vinent amb molta il·lusió i ganes, esperant que per fi, ara sí, tot haja tornat a la normalitat.

Desembre amb fira comercial i Parc de Nadal

Vinaròs ha organitzat per als dies 17,18 i 19 de novembre una fira de nadal amb 24 comerços locals participants des de la plaça Parroquial, la plaça de la Comunió i la plaça Sant Valent, en horari de 10.30 a 14 hores i de 17.30 a 21 hores. Aquesta fira, que s’inaugurarà el divendres a la vesprada amb una actuació del Grup Folklòric Les Camaraes, abastarà des de productes de tèxtil, complements o joguets fins a dolços nadalencs, i va ser presentada dimecres per la regidora de Comerç, Paula Cerdà. La iniciativa és fruit de la col·laboració de l’Ajuntament, l’associació Vinaròs Centre Viu, la Associació de Comerciants, l’associació d’hostaleria i el Grup de Pastissers de la localitat.

Alumnes excel·lents

L’Ajuntament de Vinaròs fa un reconeixement públic i entrega els premis i diplomes al alumnes pel rendiment acadèmic

‘Andrus’ Albiol, l’últim subhastador a veu de Vinaròs

Als 65 anys, acaba de jubilar-se després de dedicar tota una vida al món de la pesca

Són les 4 de la tarde i les barques ja han descarregat al port de Vinaròs el peix que ha caigut a les seues xarxes durant la jornada. Podria ser un dia qualsevol dels últims 47 anys a la confraria de Pescadors San Pedro, però des de fa uns dies algú es troba a faltar. Als seus 65 anys, Andrés Albiol, “Andrus”, acaba de jubilar-se i la seva absència encara és estranya a la llotja de peix.  El que ha estat l’últim subhastador a veu de Vinaròs, aquella venda tradicional que ja s’ha perdut amb el pas dels anys als municipis costers, ha dedicat pràcticament tota la seua vida al món mariner. Ell ha viscut el canvi de l’art de la subhasta cantada al nou mètode informàtic, i va assumir la imposició de la tecnologia en la naturalitat que el caracteritza. Andrus va rebre l’any 2011 el Grinyó Ballester, la màxima distinció que atorga l’Ajuntament de Vinaròs, un premi que, com a persona humil, no considera personal, sinó un homenatge a tota la família marinera vinarossenca. El nostre entrevistat destaca també per la seua constància, com ho demostra amb la seua inestimable col·laboració al Diariet des de principis dels anys 80 fins a l’actualitat, primer en cròniques esportives i després com a responsable de la secció de pesca del setmanari. Amb Andrus, comencen una ronda d’entrevistes als col·laboradors del Diariet.

Quan algú es jubila se sol preguntar-li…i ara què?

Ara és moment d’aprofitar totes les experiències viscudes, ampliar-les i disfrutar la vida de manera pausada. A una certa edat, hi ha aspectes de la vida que es poden disfrutar més i millor, sense premura, com per exemple la família, la natura, l’esport o la escriptura, entre moltes altres coses. I això faré.  

En tenies ganes?

La veritat és que ho he anat assimilant a mesura que s’apropava l’edat. En especial en el meu amic J.A. Peña, que lamentablement va faltar la setmana passada. Amb ell tenia una relació d’amistat des de la infància que es va fer extensiva en les nostres respectives famílies.

Molta gent no s’imagina la llotja sense Andrus

Això serà ara, al principi. Ja fa uns anys que estem ensenyant a noves generacions a subhastar electrònicament. Ara que no hi ha tant de peix com hi havia abans les coses es poden fer en més tranquil·litat i amb menys improvisació, i tot funcionarà perfectament. “A rey muerto, rey puesto”, la vida és així.

Una vida dedicada al món de la pesca. Et ve de família?

Efectivament. Els meus avis paterns eren mariners. Venien de Peníscola i van vindre a Vinaròs als anys 20 perquè allí no hi havia port i els temporals els trencaven les embarcacions. El meu pare també va ser mariner, així que segurament ho porto a la sang. De menudet la meua mare em portava a buscar el suquet quan venien les barques, amb només 5 o 6 anys. En 10 anys ja anava a soles a esperar la barca o portar “recados” al meu pare i acompanyava els mariners amb el carro del peix a la barraca a vendre. Va ser quan em fixava en la manera en què el senyor Miguel Monserrat, que casualment era veí meu, feia llavors les subhastes. Poc a poc anava assimilant a la ment el to de les subhastes. Era una cosa que m’agradava ja de menut. També, ja d’adolescent, he anat en la barca amb el meu pare a ajudar-lo a l’estiu o els dies que no hi havia classe a l’institut. Més tard ja vaig col·laborar de manera altruista en certs tipus de subhastes i preparació del peix a la llotja.

Fins que vas entrar treballar a la llotja i aprendre l’ofici

Era l’any 1973, tenia 17 anys. Hi havia molt de peix, pel que feien sessions matinals i feia falta algú que apuntés al costat del subhastador. Des del Cabildo m’ho van proposar i així vaig entrar a treballar. Miguel era encara el subhastador. Un home seriós i molt professional. Ell en realitat no t’ensenyava,  sinó que havies d’estar atent a tot el que feia i assimilar-ho. Com que ho havia d’apuntar tot, poc a poc, assessorat també pels companys de l’oficina, ho vaig anar aprenent tot.

Ets l’últim subhastador a veu de Vinaròs

És un ofici molt peculiar. Has d’improvisar en tot moment sobre la marxa, sense pensar molt, ja que els preus del peix pugen o baixen en un instant. També estar molt atent amb la vista als compradors, ja que quan els interessa el producte et fan una senyal subtil per a adquirir-lo, i l’has de veure. A la dècada dels 80 la llotja vella es va quedar menuda per l’arribada de moltes traïnyes amb peix blau, i vam començar a subhastar en sessió matinal a la nova llotja. Llavors era tot manual. Les subhastes eren cantades a la baixa i totes les operacions matemàtiques es feien a mà, havent de quadrar tot en cada embarcació i a cada arriero. El problema i l’estrès s’accentuava en haver de fer-ho tot mentalment molt ràpid. Perquè no oblidem que, a mesura que anava subhastant, el peix venut l’embarcaven als camions per a partir cap a diverses capitals, bé nacionals o d’altres països. I tots tenien pressa, els armadors en vendre i els compradors a adquirir-ho. Havíem d’estar tots ben sincronitzats, ja que la gran quantitat de peix que hi havia no donava treva ni espais on podies moure’t bé. Hi havia dies de sessions que duraven 7 hores seguides i a tota marxa. En cas contrari, haguessen durat 14 hores i el peix s’hauria deteriorat i baixat de cotització, o no hauria arribat a temps als mercats. Van ser temps de treball dur, però jo tenia joventut i il·lusió per la feina. Després comptava amb la confiança de pescadors i arrieros, ja que tots sabien que la meva imparcialitat com a jutge era evident. En això no vaig tenir problemes.

Ens pots resumir el funcionament de la subhasta cantada tradicional?

El subhastador nombra les caixes d’una espècie i comença a subhastar des d’una quantitat pta/kg més elevada del que creu que es va a adquirir. Llavors va baixant a veu de 1,5 o 10 pessetes fins a que algun arriero fa alguna senyal per a comprar-ho. Al principi cantava arrobes, després pessetes, duros i finalment euros. 

Et va costar l’adaptació al nou sistema de subhasta?

Un poc. És cert que al principi qualsevol canvi costa una mica, però amb la subhasta informatitzada el treball el fa l’ordinador i no el subhastador. Al sistema classifiques el peix, li poses la numeració corresponent, la qualitat, la quantitat i el preu més alt. Una vegada après és molt més fàcil que subhastar a veu.  La vida ens porta canvis sempre, però l’important és adaptar-se. Fa ara 22 anys la Unió Europea va començar a obligar a les confraries a informatitzar les llotges. Els subhastadors vam haver de fer uns cursos d’adaptació a les noves tècniques, i és com tot, cal canviar el xip i adaptar-se.  De totes formes saber fer les subhastes a veu ens ha servit encara quan la tecnologia falla. Una vegada va caure un llamp que va avariar tot el sistema i, com deia un company de treball, la guerra l’acaba guanyant la infanteria, i allí estàvem preparats per tornar a subhastar a veu. Va ser en euros i va sortir bé.

El prefereixes?

És més descansat per al subhastador. Al port de Vinaròs hi ha hagut moments quan encara subhastava a veu que s’han arribat a presentar 65 llums. De cada embarcació calia fer de vegades 3 ó 4 subhastes i era un treball molt dur, perquè hi havia poc temps i havia de sumar ràpidament totes les caixes mentalment. El treball de la subhasta a veu era més pesat que amb el nou sistema. Després cal realitzar informàticament la traçabilitat per seguir la trajectòria des de que es pesca un peix, se subhasta, s’adquirix, es transporta i es compra pel client, demostrant que no es perd la cadena de fred i comprovar els corresponents anàlisis d’histamina, anisakis, metalls pesants, caducitat del producte, o siga, tot un seguiment sanitari per poder-se comprovar.

Quines diferències hi ha entre els dos sistemes?

En el fons són el mateix. El que passa és que una ha de ser presencial i més viscuda, i l’altra és més distant i freda. Però l’objectiu és el mateix. Només canvia la forma.

També has passat pel canvi de pesseta a euro

I també vaig haver d’adaptar-me, fent abans unes petites demostracions als compradors de com cantaria a euros, i la manera de baixar el preu per fraccions. Tots ens vam haver d’adaptar.

Quina és la subhasta més característica que has fet?

N’han hagut vàries per recordar, però te n’explicaré una de curiosa. Un dia que subhastàvem les tonyines van acudir uns compradors japonesos. Era per la tarde i vam subhastar unes 10-12 barquetes, donant opció a escollir entre les 20 tonyines que hi havia. Un dels japonesos, quan va trobar que el preu era convenient, va aturar  la subhasta amb una expressió corporal i de veu molt oriental. Va comprar-ho tot al preu que ho feia al mercat de Japó i tota la marineria va estar molt contenta per l’adquisició.

Alguna pesquera memorable?

Els anys 90 van ser de molta pesca. Algun dia amb unes 70 llums amb 20.000 caixes que vam haver de subhastar. La llotja era tot un espectacle i només ens veiem els caps al estar el peix apilat a 12 caixes d’altura.  I també tota la llotja feta una alfombra de letxes. Va ser molt difícil subhastar-ho.

Qui serà ara el teu relleu?

Hi ha dos joves que fa uns anys que estan aprenent a subhastar al meu costat i coneixen perfectament el sistema. No hi haurà cap problema.

Degut a la pandèmia, com se fan ara les subhastes de peix a Vinaròs?

Igual. A la nostra llotja el patró major, Mateo Fresquet, va estar al front amb nosaltres a l’inici de la Covid-19 aplicant mesures per a que el treball fos segur. Vam implementar ràpidament les normes sanitàries, vam ser dels primers. I de les poques llotges de subhasta de la llum que va poder continuar treballant, perquè moltes es van haver de tancar. Això va propiciar que els preus de Vinaròs foren de rècord, però també corríem un risc al subhastar barques de Borriana, que estava tancada. A Vinaròs hem estat en tot moment a l’altura en el tema sanitari pel que fa al coronavirus. Al final va afectar a 2 o 3 embarcacions de Vinaròs, però a la confraria, de moment, no.

Al 2011 vas rebre el Grinyó Ballester, màxima distinció de l’Ajuntament

És un premi al treball del món de la mar en general. Per a mi va ser un gran orgull que es reconegués al món mariner. I personalment suposo que també se’m va reconèixer la labor que des dels anys 80 faig al Diariet i el fet de ser portaveu de les vicissituds marineres que col·laboren amb la ciutat, tant per part del consistori, com col·legis, oenegès, turisme, hostaleria, entitats i organitzacions.

Col·labores desinteressadament al Diariet des de fa molts anys

Vaig començar als anys 80, quan em vaig casar, al principi fent cròniques de futbol que firmava amb pseudònim. Després vaig iniciar l’apartat de pesca, i ho vaig fer perquè familiars del sector ho demanaven. Sempre deien que en la importància que tenia el port i el sector calia fer alguna cosa. Jo també ho sentia així, i vaig parlar amb el meu president Antonio Haro, que em va donar permís per poder escriure i publicar dades de pesca. També he fet entrevistes a mariners i cròniques del Vinaròs CF i he col·laborat en altres mitjans.

Com et planteges els temes i com vas plantejar fer aquesta estructura tan definida?

La vaig pensar així perquè em semblava pràctic per a tots fer una barreja d’actualitat del sector, estadístiques, pesqueres antigues, ecos de mar i informació de les espècies que tenim a la nostra costa.

Quant de temps li dediques?

Entre mitja hora i una hora cada dia. Les coses de les que escric les estic vivint a diari, i això em facilita fer el resum de les modalitats de pesca. També m’informo per a l’apartat de ecos de mar en revistes especialitzades o informació de publicacions de les diferents administracions públiques. I procuro de tant en tant incorporar les pesqueres perdudes i buscar informació de les espècies marines, que per cert, mai he repetit.

El futbol és una de les teues aficions

Personalment he pogut provar un ranxo fet per Andrus

Des de ben jovenet vaig començar a jugar amb el Vinaròs CF i després vaig arribar a formar part de les plantilles que van ascendir per primera vegada a 3ª Divisió i 2ªB. Llavors el futbol no era professional, de manera que vaig decidir dedicar-me al meu treball i ho vaig deixar. Més tard el Vinaròs CF va necessitar ajuda de l’afició i vaig encapçalar un grup d’amics per a formar la Penya Vinaròs, entre altres coses com fer equips base, etc.

La cuina marinera és una genètica afició que tinc. Per sort, de menut veia els cuiners a bord elaborar ranxos per a la tripulació i el meu pare a casa cuinava arrossejats, etc. Així que he seguit la vena paternal. M’agrada cuinar i ara ho faré més a sovint. Ja et tornaré a convidar.

Confiem en que no et ‘jubiles’ també de la teva col·laboració al Diariet

Al contrari. Encara em queda corda, ganes i il·lusió per continuar col·laborant gràcies al beneplàcit de la confraria.

Gràcies i feliç jubilació, Andrus, de part de tots els teus companys del setmanari.

José Luis Aparicio, fotògraf

José Luis Aparicio
José Luis Aparicio

Amb la seua firma s’han publicat al Diariet moltes de les millors imatges del IV Centenari de l’arribada de la Relíquia, moltes edicions del Carnaval, la Fira i Festes i altres grans esdeveniments locals.  La seua col·laboració, des de 1990 fins l’actualitat, ha augmentat sense cap dubte la qualitat  fotògrafica del setmanari. 

José Luis Aparicio (Tortosa, 25 gener de 1963) sempre ha estat interessat en la fotografia, durant molts anys com a aficionat. Va estudiar enginyeria técnica industrial, i després de la seua feina com a cap de producció a una empresa del sector del moble, a partir de l’any 2008 va decidir dedicar-se de ple a la fotografia professional en fer-se’n càrrec, juntament amb la seua dona Ana, del negoci actual situat al carrer dels Socors. El seu arxiu s’apropa a les 700.000 imatges.

Com va sorgir l’interès en muntar un estudi fotogràfic?

Com aficionat, des de ben menut em va cridar l’atenció el món de la fotografia. Amb 10 anys em van regalara la primera càmera i des de llavors vaig començar a sentir curiositat per la imatge, fins ara. Guanyar algun concurs de fotografía em va animar a continuar l’afició, i a partir de l’any 1991 vaig fer d’ajudant de fotògrafs de Vinaròs com Xavier Marmaña i Àngel Alcázar, i l’any 2008 em va sorgir l’oportunitat de fer-me’n càrrec de l’establiment on estem, al carrer dels Socors, i va ser el meu punt de partida com a professional.

Com vas aprendre fotografia i els programes d’edició o retoc d’imatges que utilitzes?

He sigut autodidacta. En un primer moment em vaig dedicar a llegir molts de libres sobre la part més técnica de la fotografía i a mirar moltes imatges a revistes del sector pel que fa a la part creativa. A mesura que va aparèixer internet, tot això va canviar molt, i ara tenim al nostre abast un món d’informació per a tot allò que vulguem aprendre de qualsevol aspecte  o tècnica. Quant a les eines informàtiques d’edició, tant en foto com en video, he fet cursos de formació online, a més de remirar a la xarxa qualsevol nova tècnica que apareix.

Des de que vas començar a treballar com a fotògraf, en quins aspectes ha anat canviant el sector?

Crec que aquí hi ha dos coses que podem diferenciar. D’una banda, la part creativa, que està clar que va evolucionant i canviant segons les modes del moment, i ara, per exemple, es prioritza a més la immediatesa i la comunicació del nostre treball a les xarxes socials entre altres coses. Per altra banda, la técnica de la feina, que a mesura que van sorgint nous sistemas de captura d’imatge i accessoris s’obrin noves possibilitats de fer coses que abans ni haguerem pogut imaginar. Cal dir a tot això que encara que hi hagi molta innovació i modes, la essència d’una bona imatge estarà més en la visió que aporte el fotògraf i sàpiga comunicar-la al seu entorn.

La pandèmia de Covid-19 està afectant en especial a pràcticament tots els autònoms. En el vostre cas, com ho esteu vivint?

Només cal pensar que el nostre treball principal radica en els esdeveniments de tipus social i durant tota la pandèmia, pràcticament s’han anulat tots aquests actes o s’han posposat per a un futur que és incert i encara no saben quan podrem reprendre les feines. Fem dia a dia miracles per complir amb les despeses que comporta tenir un negoci obert en unes restriccions tan fortes.

Quin tipus de fotografia és la que t’agrada més fer?

El retrat i el reportatge documental d’actes socials, sense cap dubte.

Col·labores al Diariet de manera desinteressada. Com va sorgir esta col·laboració?

Quan era aficionat solia fer fotos d’esdeveniments de tipus esportiu o cultural a Vinaròs i les enviava al Diariet, però ho feia de manera esporàdica. Poc a poc esta col·laboració va ser més periòdica, en gran part degut al carnaval com a festa destacada. I ja, a partir de la etapa profesSional, he col·laborat de manera més regular i a petició de la redacció del setmanari. Quan assisteixo a un acte, envio un resum de les imatges que considero més destacades o aquelles que la redacció considera que són més periodístiques o reflexen millor l’esdeveniment.

Les teues imatges del Carnaval, Fira i Festes i altres actes socials de Vinaròs han augmentat en els últims anys la qualitat de les pàgines del setmanari pràcticament des de quan es va començar a imprimir a tot color. Quantes imatges guardes de Carnaval i Fira i Festes al teu arxiu?

Gràcies als programes de catalogació d’imatges amb els que treballo, puc saber amb molta exactitut el total de fotos. Des de l’any 2008 fins al 2020, només de carnaval disposo de més de 224.000 imatges i de la Fira i Festes 171.000 fotos. A banda, a l’arxiu tinc fotos d’altres grans esdeveniments com la Setmana Santa, el quart centenari de l’arribada de la relíquia, reportatges socials, estudis….en total tinc al voltant de 686.000 fotos.

Unes imatges teues del carnaval fins i tot van protagonitzar una exposició de Renfe als mateixos trens. Com va sorgir esta oportunitat?

Curiosament, me’n vaig assabentar per casualitat a través de la premsa. Pel que sé, la exposició es va muntar amb fotos meues publicades a mitjans de comunicació de tal manera que, sense avisar-me, es van exposar un recull d’imatges del carnaval als trens per promocionar la festa.

T’han proposat fer alguna exposició fotogràfica a Vinaròs?

Sincerament, de moment no. Sí que, en ocasió del quart centenari de l’arribada de la relíquia es va fer una exposició conjunta amb altres fotògrafs professionals del poble i la publicació d’un magnífic llibre. També he col·laborat amb Mariano Castejón en el seu llibre del carnaval, aportant material d’arxiu.

Un esdeveniment que recordaràs de manera especial?

El quart centenari de l’arribada de la relíquia va significar dies de moltes hores de treball de carrer, documentant tota la extensa programació que es va celebrar, a més de ser un esdeveniment irrepetible i que mai oblidaré.

Ara tothom té un smartphone i pràcticament ningú porta una càmara al coll. Tot el món pot fer fotos de manera ràpida i senzilla. Com afecta este fet a la fotografía professional?

És ben cert que la pràctica de la fotografia ha canviat moltíssim i això ens ha afectat al sector. Hem passat de fer fotos en ocasions especials, per dir-ho d’alguna manera, a fer-ne a cada moment del dia i a qualsevol lloc. Si ho miro des de la vessant professional, a pesar de fer-se tantes fotos, com la finalitat no és fer albums o còpies com es feia abans, sino compartir-les ràpidament per les xarxes socials, els fotògrafs ja no som part del procès i per tant ens afecta negativament en el negoci. A més també hi ha molta gent que a l’hora de cobrir algun esdeveniment social ja no requereix al fotògraf com solia fer-se abans i es conforma en unes imatges amb menys visió fotogràfica.

També moltíssima gent està present a les xarxes socials i tenen molt de pes. Com les aprofites com a profesional?

Sempre que podem s’intenta que el nostre treball tingue presencia a les xarxes, per tal de mostrar allò que oferim als potencials clients i quina és la nostra visió i estil. Això fa que li dediquem un bon temps  a esta activitat d’actualització periòdica.

Què n’opines del fenomen “selfie”?

Simplement que en els últims anys és com una moda, però que persisteix i potser ha arribat per a quedar-se

Si marxes de viatge, t’emportes la càmara réflex, una digital més petita o només el móvil?

A excepció d’ocasions en que tingue més interés en documentar el lloc, intento anar el més lleuger possible

Si veus una posta de sol, la disfrutes o preferixes capturar-la en la cámara?

Primer la capturo i després la disfruto. En este ordre.

Utilitzes el mode professional o automàtic de la càmara del teu smartphone?

Quasi sempre prefereixo el mode manual. M’agrada exprimir les possibilitats de l’aparell

T’he de fer una foto per a la entrevista. Alguna suggerència sobre com fer-la?

Tal qual, sense pensar-ho massa. Ja saps que els fotògrafs preferim estar darrera el visor que davant l’objectiu.

Alfredo Gómez, historiador

“Tant de bo m’equivoque, però no veig a Vinaròs un museu en un futur pròxim”

“Vinaròs va perdre l’oportunitat de tindre un museu i ara no el veig factible a curt termini”

X.Flores

Alfredo Gómez Acebes és una persona culturalment inquieta. Nascut a Vinaròs l’any 1964, el seu pare José A. Gómez Sanjuán va inculcar-li la passió per la història local i es va llicenciar en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona, fent després cursos de doctorat sobre la història del cinema castellonenc amb l’historiador Miquel Porter Moix. Ha estat coordinador de l’Editorial Antinea en els seus primers anys i va ser director  i fundador del Centre d’Investigació i Documentació del Maestrazgo (C.I.D).

Col·labora al Diariet amb interessants escrits sobre cultura i patrimoni locals des de principis dels anys 90, i en diferents mitjans de comunicació ha publicat més d’un miler d’articles en les últimes tres dècades. Ha estat membre de la Junta de l’Associació Cultural “Amics de Vinaròs”, entitat de la que és també secretari del Certamen d’Aquarel·la “Gabriel Puig “Roda”.

Ha organitzat nombroses exposicions de temes històrics i com a historiador i escriptor ha publicat una desena de llibres. Ha rebut dos importants reconeixements a nivell local: el premi de periodisme “Manuel Foguet”,  l’any 2012 i el VI Premi d’Investigació històrica Borràs Jarque, al 2014.

D’on treus el temps per fer tantes coses?

El trec d’on puc. Sóc una persona inquieta per naturalesa i sempre em falta temps. La veritat és que encara m’agradaria fer moltes més coses al llarg del dia. De moment he publicat 10 llibres i segurament més d’un miler d’articles en moltes i diferents publicacions, entre elles el Diariet. 

En què va influir el teu pare, Jose A.Gómez Sanjuán en haver estudiat història ?

Realment en un principi no tenia la intenció d’estudiar història. Vaig anar a Barcelona amb el propòsit d’iniciar la carrera de Dret. Però certament, la història sempre m’ha agradat, i en això ha tingut molta influència el meu pare. Ell era arquitecte i historiador local i fèiem molts treballs junts relacionats en la cultura i la història de Vinaròs. Ens complementàvem en moltes coses, en treballs d’investigació o a l’hora de fer traduccions del llatí, que les feia jo, o de l’àrab, que ell dominava més. Així que finalment em vaig decidir a estudiar història.

De la història de Vinaròs, hi ha alguna part o fet històric que t’apassiona especialment?

L’època medieval i patrimonial de Vinaròs és el que més m’he dedicat a estudiar, i també m’agrada estudiar els plafons ceràmics. Però en general he profunditzat en totes les etapes històriques en temes concrets. Crec que de la història de Vinaròs en sé de tot una mica.

Tens molt de material històric de Vinaròs. Has pensat que en faràs en un futur?

Molt del material que guardo és de la família, i realment són moltes coses. La documentació en paper es donarà a l’arxiu municipal i, de la resta, moltes coses les donaré a l’Associació Cultural Amics de Vinaròs.   

De fet, ja has fet vàries donacions, la més recent el primer volum original de la història de Vinaròs de Borràs Jarque al Fons antic de la biblioteca municipal

Tenia dos volums i vaig decidir donar-lo al Fons Antic de la Biblioteca, que no el tenia. També després de fer una gran neteja vaig donar a la biblioteca tots els libres de literatura i novel·les.

Vas encarregar-te d’una galeria d’art

Tinc molts bons records de la galeria d’art “El Comendador”. Quan el meu pare va faltar me’n vaig fer càrrec durant alguns anys. Els caps de setmana, organitzàvem exposicions de pintura que crec que eren interessants, a més de conferències, un homenatge a Salvador Dalí… Actualment crec que a l’auditori cal donar-li una mica més de  nivell artístic en les mostres, encara que entenc que al ser un lloc públic cal donar oportunitats a tots.

Culturalment, què trobes a faltar a Vinaròs?

Un museu. Ara per ara tenim la sort que existeix la Casa Membrillera com a seu de la Fundació Caixa Vinaròs i l’Associació Cultural Amics de Vinaròs, que a la seu pot guardar coses, però que té un límit i aviat no cabran les coses. Fa falta un museu no com a magatzem, sino per mostrar el que tenim al públic.

Veus a Vinaròs en un futur amb un museu?

M’agradaria equivocar-me, pero jo crec que no el veuré. Vam perdre la oportunitat de fer-lo aquells anys econòmicament bons per a l’ajuntament, però es va optar per fer altres infraestructures i no es va apostar per un museu, un centre cultural o un auditori. Ara veiem poblacions amb instal·lacions culturals fabuloses, amb edificis que agrupen auditori, sala d’exposicions i museu, sala de conferències i sala de música,  però lamentablement no és el nostre cas. El nostre reconvertit auditori està a un lloc cèntric, però es queda just i no convenç pràcticament a ningú.

Els nius d’ametralladores de la Guerra Civil, ja estan catalogats i declarats bé d’interes local?

Crec que no s’ha fet res en este aspecte, i és una llàstima perquè s’estan fent malbé amb els temporals. El bunker del port el vaig netejar jo mateix i alguna visita guiada s’ha fet, però ara el tema està aturat.  Crec que estes construccions defensives, pel seu valor testimonial, haurien de catalogar-se i passar a ser Bé d’Interès Local i preservar-les. No pel seu valor arquitectònic, sino com a testimoni històric.

Què et sembla la restauració de la capella de Santa Victòria?

Ha quedat molt bé, però el seu interior no sé si servirà molt com a sala d’exposicions al no estar permès penjar res a les parets. Per tant, que es dedique a ser un espai expositiu dedicat als nanos i gegants em sembla una bona idea.

I l’actual restauració de l’edifici de la cotxera de Batet?

No sé si la intenció de l’Ajuntament és dedicar este immoble a cultura o turisme, però crec que seria una bona oportunitat per poder fer una sala d’exposicions, un petit museu i un auditori. Considero que és un bon lloc, cèntric i prou gran, amb dos plantes, per poder fer coses interessants.

També has organitzat moltes exposicions, xarrades, col·loquis…

Quan em criden, hi vaig, siga on siga, no hi ha cap problema. Com en esta entrevista. Les coses es fan per a que la gent les disfrute, i si jo puc contribuir en alguna cosa, em sembla perfecte. Jo encantat.

De les exposicions que has fet, quina destacaries?

Del 2003 al 2007 es van fer moltes exposicions, almenys una vintena d’elles a la biblioteca. Després n’he continuat fent i crec que algunes han sigut interessants. Per exemple, destacaria les primeres jornades del còmic, que van tindre èxit i volíem repetir en unes jornades més grans, qüestió que ja havíem parlat amb la regidora actual, Anna Fibla i ja teníem vàries coses organitzades. Però va vindre la pandèmia i es va aturar tot, així que fins que no passe tot això no podrem reemprendre els diversos projectes que teníem.

Ets membre actiu d’Amics de Vinaròs. Quina importància té segons tu esta associació cultural per a la ciutat?

Des de la seua fundació a finals dels anys 70, Amics de Vinaròs ha jugat un paper fonamental en la cultura i el patrimoni de la nostra ciutat. Ha editat molts llibres i impulsat el certamen d’Aquarel·la Gabriel Puig Roda que segurament és el més important d’Espanya i està plenament consolidat, a més de fomentar els treballs d’investigació. És una associació que dona una empenta a la cultura local. A més, a nivell patrimonial també el seu paper és molt important, classificant tot el material de Vinaròs que pot tindre importància històrica. 

Director del Centre d’Investigació i Documentació del Maestrazgo (C.I.D). Quan es va fundar i amb quins objectius?

Es va fundar juntament amb Agustín Delgado i el meu pare. Va funcionar uns anys i al final ho vam deixar. Mentre estava actiu, la funció del CID era conscienciar de la importància del patrimoni local i lluitar per la seua conservació. La seua fundació va coincidir en una època convulsa quant a patrimoni, es va destruir una part important i allí estàvem per a intentar que estes coses no es repetiren en un futur. 

Comentaves al principi que havies publicat també diversos llibres

Una desena. “Art i artesania al carrer”, va ser el primer, editat per la Diputació, edició que es va esgotar. Per recaptar diners per la restauració de l’ermita també vaig escriure “La ermita de Vinaròs”, i després amb la Editorial Antinea també he publicat “Historia del teatro en Vinaròs”, “La Semana Santa de Vinaròs”, “Guia turística e histórica de Vinaròs” i en l’Associació Cultural Amics de Vinaròs “Historia de la Cruz Roja de Vinaròs” i “Els Alós”, “Vinaròs i el mar”, etc.

En quins projectes culturals treballes ara?

En diversos projectes. Un és un llibre que es diu “La Guerra Civil a Vinaròs en imágenes” i juntament amb Esther Forner en un altre que es diu “Patrimoni desaparegut a Vinaròs”, que tenim prou avançat i esperem acabar-lo aviat. També tinc pensats alguns llibres amb Amics de Vinaròs, un dedicat al director de cinema Germán Lorente, a qui havíem de dedicar-li una exposició-homenatge que havia de presentar un cantant famòs, però que es va anul·lar degut a la pandèmia.

Centrem-nos ara en la teua col·laboració al Diariet, on el teu pare ja col·laborava. Recordes des de quan vas començar a escriure al setmanari?

A principis dels anys 90, quan vaig tornar de Barcelona, va ser quan vaig començar a col·laborar escrivint al Diariet. Des de llavors no he deixat de fer-ho, sempre que he pogut.

Creus que a la premsa local, calen més temes històrics i que expliquen com era la vida al Vinaròs del passat?

Sí. El Diariet ha anat girant dedicant-se cada vegada més a l’actualitat de l’Ajuntament i la política. Crec que falten temes d’altres coses, entre elles culturals. Les baralles polítiques cansen a la gent.

A banda del Diariet, has publicat centenars d’articles històrics en altres mitjans. En quins col·labores actualment? 

Actualment amb 7Dies i VinaròsNews, però al llarg dels últims anys he col·laborat en molts altres mitjans locals

En 2012 vas rebre el premi de periodisme “Manuel Foguet” de mans de l’Associació Cultural “Amics de Vinaròs”. Què va suposar per a tu este reconeixement?

Recordo que se’m va entregar a les cavallerisses de l’ermita. Va ser un premi a la trajectòria en premsa i n’estic molt agraït. És bonic que et reconeguen el treball que fas, sobretot quan no es la meua intenció quan escric.

I al 2014 el premi d’investigació històrica Borràs Jarque

Va ser una Nit de la Cultura molt especial per a mi. Se’m va concedir el reconeixement per un treball d’investigació sobre la importància del port de Vinaròs en el transcurs de la història local.

Has tingut experiència en política, formant part en el seu dia de la llista Bloc

Continuo vinculat sentimentalment amb el partit. Pràcticament no hi participo ni en les reunions, però si em necessiten per qualsevol cosa, allí estaré.

Treballes a una empresa d’arts gràfiques. Si el sector ja ho tenia difícil amb la crisi, ara la pandèmia. Com ho esteu vivint?

Vam obrir “Conceptes” l’any 2003, i al 2009 vam canviar d’ubicació a l’actual local del carrer del Pilar, i fins ara. Si el sector ja s’aguantava com podia, degut a la crisi generalitzada, la pandèmia ens ha acabat de rematar, com a molts dels que tenim un negoci. Sobrevivim al ser un local propi i no de lloguer. No m’imagino el que han de patir aquells que estan en un local llogat amb la que está caient. Suposo que per això molts han hagut de tancar. Esperem que poc a poc tot millore.

Que així siga.

Carla Escuder, farmacèutica i dietista-nutricionista

“Canviar d’hàbits en alimentació és fàcil si es fa de manera correcta i progressiva”

Col·labora al Diariet des de maig de 2019 amb articles molt interessants sobre nutrició. Amb només 33 anys, Carla Escuder té un destacat currículum. És llicenciada en Farmàcia, Diplomada en Nutrició Humana i Dietètica per la Universitat de Navarra i Màster en Atenció Farmacèutica i Farmacia Assistencial. Ha fet també dos postgraus, un en Nutrició Esportiva pel CODINUCAT (Col·legi de Dietistes-Nutricionistes de Catalunya), i un altre en Salut Pùblica per la Universitat Pompeu Fabra. En aquests moments realitza el Doctorat en Farmàcia i Nutrició a la Universitat de València.

Ha treballat a la Farmàcia 1896 de Barcelona i actualment a la Farmacia Escuder (La Sènia) i a Nutriestudio (Vinaròs). Gran aficionada a la lectura, assegura que té obsessió pels libres científics. Considera l’esport fonamental per a mantindre uns hàbits saludables, i el pàdel, córrer o fer entrenament funcional són part de la seva rutina diària.

Perquè vas estudiar Farmàcia i en quin moment sorgeix l’interès per la nutrició? 

Com li passa a molts joves, en el moment de triar no ho tenia gens clar. Els meus pares, amb molt bon criteri, em van ajudar a escollir. I els ho agrairé sempre, perquè ara mateix no em veuria fent una altra cosa. És una cosa amb el que també he crescut ja que el meu pare és farmacèutic i la meva mare és metge.

 Vaig fer les dues carreres a la vegada, l’interès per la nutrició va augmentar a mesura que aprenia.

Com combines les dos especialitats o treballs? 

Treballo a la Farmàcia Escuder tots els dies menys dijous que treballo a la consulta de Nutriestudio.

En quins àmbits desenvolupes la teva professió?   

A més de a la farmàcia i a la consulta, treballo com a professora col·laboradora de la UOC i faig xerrades o escric sobre nutrició.

Fas xerrades  en diferents àmbits laborals , educatius, familiars?

Si, sobretot en l’àmbit educatiu però també m’agrada donar xerrades en ambients més familiars, com per exemple per associacions com el Repte10k

En quin se sent més còmoda? 

En tots, m’encanta poder ajudar a entendre la nutrició i la salut.

Una imatge saludable, encara va associada a una persona prima? Què ens pots dir respecte a aquests esterotips? 

Que no és adequat. El pes en sí ens dóna molt poca informació. Es pot tenir un pes baix o adequat però tenir una massa muscular molt petita i un percentatge gras alt. Ens hem de veure forts, no prims. Perquè prim no vol dir sa. Cada vegada més, va canviant el concepte i la gent se està preocupant més per estar més forts i, en consequència més sans.

Hi ha gent que encara pensa que per a aprimar-se t’has de privar de moltes coses…  

Molta gent associa la dieta a menjar a base de pit de pollastre i enciam i de menjars tristos. No ha de ser així per a res. Cal fer un canvi en el tipus d’alimentació i allunyar-se d’aliments processats rics en sucres, greixos hidrogenats ….més, com més trist sigui, més fàcil és deixar la dieta.

Practiques algun esport?   Quina importància té en la teva vida? 

Faig entrenaments de força amb el meu entrenador Ramon, jugo a pàdel i vaig a córrer amb el Repte10k. No amb l’assiduïtat que m’agradaria ara, intento fer 4 dies a la setmana fixos.

És molt important fer esport perquè a més de que és bo per a la salut física, ho és per a la salut mental. És un antidepressiu perfecte! Ara, amb tot el que estem passant, hauria de ser obligatori practicar algun tipus d’exercici físic.

Estàs colaborant en el Diariet en periodicitat setmanal amb articles molt interessants. T’agrada la divulgació? 

M´encanta. És el que més m’agrada fer.

Tinc la nevera i el congelador buits. Què m’aconselles per fer la compra setmanal? 

Primer planificar el que vas a dinar i sopar durant la setmana. Així pots comprar el necessari, ni de més que després hagis de rebutjar, ni de menys, així no hauràs d’anar a comprar urgentment.

Quins productes no haurien de faltar mai a casa? 

 Verdures i fruites, molt colorit! Aliments rics en proteïna de qualitat com carns, peixos, ous, làctics, llegums. Algun cereal integral o tubercles com patata …

Cal fer-se amb un bon fons d’armari per evitar sorpreses. Tenir verdures congelades, conserves de qualitat de llegums i verdures, conserves de peix com la tonyina o sardines en oli d’oliva verge, marisc congelat com llagostins cuits o pop …

Se sol dir que “en casa del herrero cuchara de palo”. Quina és la dieta d’una nutricionista? 

La meua alimentació és bastant bàsica. He de confessar que no em planifico massa bé però amb els meu fons d’armari sempre m’arreglo.

Quan penso en que vaig a menjar, primer penso en la verdura, després l’aliment ric en proteïnes i després si ho vaig a acompanyar amb alguna guarnició. 

Potser la frase més repetida de la nutrició siga “Dieta variada i equilibrada, però las frase en sí no conté molta informació. En què consistiria per a tu una alimentació saludable?

Una alimentació basada en verdures i fruites, aliments rics en proteïnes de qualitat; cereals integrals i greixos saludables. Bàsicament una alimentació rica en matèria primera.

També és important gaudir de la gastronomia i de la cuina, sortint una mica d’aquesta línia.

Sovint oblidem parlar de la importància de la beguda principal del menjar. Ha de ser sempre aigua? 

Sí, totalment. No hi ha millor manera per hidratar-se.

Sol resultar difícil canviar d’hàbits en alimentació? 

 No, si es fa de manera correcta i progressiva. És millor fer petits canvis que durin en el temps, que no canviar per complet un tipus d’alimentació ja que probablement acabi tornant als mals hàbits.

També és important la manera. No és el mateix canviar a una alimentació de bullit i peix a la planxa que fer-ho a unes receptes més saboroses i desitjables.

En el món de les noves tecnologies, la informació i internet. Quin consell donaries a la gent que decideix utilizar internet i les xarxes socials per informar-se sobre nutrició? 

A internet tothom és lliure de parlar del que vol, sabent realment del que parla o no tenint ni idea. A més de que la indústria i les influencers el que volen és vendre el seu producte, els preocupa bastant poc la salut de les persones.

D’altra banda, també hi ha gent realment bona i preparada que divulga molt i molt bé. El meu consell seria que s’informin bé de a qui segueixen en les xarxes i per què. La quantitat de seguidors és el de menys.

Actualment existeixen una gran quantitat de suplements de tot tipus. Quan és necessària la suplementació? 

 Quan hi ha una deficiència d’algun micronutrient, per exemple el ferro que pot provocar anèmia. Quan les necessitats nutricionals de la persona no es poden suplir amb l’alimentació, per exemple molts esportistes o persones amb alguna malaltia que els fa perdre la gana. Hi ha un altre tipus de suplementació que ajuda a augmentar el rendiment dels esportistes, que utilitzats de manera correcta donen molt bons resultats.

Què opines de les app per als smartphones sobre nutrició? 

Que tenen molt perill. Els fonaments pels quals es basen per valorar els aliments són bastant millorables. No totes són iguals però crec que és molt millor que les persones aprenguem a llegir etiquetes i ser nosaltres qui triem si un aliment és bo o no 

El “Método del Plato” per planificar menús. En què consisteix? És recomanable? 

 És una eina molt visual que ens ajuda a estructurar els àpats.

Imagina que a un plat li dibuixem unes línia en creu fent quatre cambres. Dos quarts haurien de ser verdures i hortalisses de diferents colors. Un quart aliments rics en proteïnes com les carns, peixos, ous o els llegums. El quart que queda el ompliriem d’aliments rics en hidrats de carboni com arròs, pasta integral, tubercles, quinoa…

És una manera molt fàcil d’estructurar els àpats, tot i que caldria personalitzar més en el cas d’esportistes, per exemple.

Sobretot entre els esportistes s’està extenent el “ayuno intermitente”. Què n’opines? 

És una estratègia alimentària que pot ser útil, sempre que es faci de manera correcta. Ha mostrat tenir beneficis molt interessants però no és una estratègia que li valgui a tothom, ja que en alguns casos pot resultar contraproduent.

També genera confusió, sobretot en el món de l’esport. Es confon el dejuni intermitent amb l’entrenament en dejú que no és el mateix.

“Vinaròs a travès del mòbil”, una exposició del fotògraf Xavier Marmaña a l’auditori municipal

L’auditori municipal acull una exposició de Xavier Marmaña Arbiol, fotògraf vinarossenc professional durant molts anys, que proposa un recorregut per Vinaròs a través de les imatges realitzades amb el seu telèfon mòbil. Amb el títol “Vinaròs a través del mòbil”, ens acosta a perspectives diferents i moments o instants evocadors. Sí, són fotos realitzades amb un telèfon intel·ligent, però en totes elles pot apreciar-se la sensibilitat d’un professional estrenyent el disparador en el moment just, amb la llum adequada i el tractament ideal. La mostra, inaugurada el passat dia 1 de desembre per la regidora de Cultura, Anna Fibla, i el mateix autor, estarà oberta fins al 15 de desembre i es compon de 45 fotografies de carrer en les quals també s’evidencia que s’ha cuidat la impressió i totes les parts del procés creatiu. Marmaña va explicar que “per a mi fa uns anys fer una foto amb el telèfon mòbil era quasi un pecat. No hi havia qualitat en les imatges preses amb ells. Ara, amb el pas del temps, la tecnologia ha avançat molt, i avui estic inaugurant una exposició de fotografies realitzades amb un telèfon intel·ligent”. L’autor va realitzar les fotografies a color, però en la seua majoria ha optat per realitzar-los un tractament en blanc i negre amb el propi telèfon. “No hi ha tractament amb l’ordinador, està tot fet amb el mòbil”, va assenyalar.

Des d’una de les poques cabines telefòniques que hi ha en la capital del Baix Maestrat, passant per la Setmana Santa que no va poder fer-se l’any passat per la pandèmia, retratada de manera figurativa a través de les ombrel·les plegades en l’exterior dels locals de restauració tancats, carrers buits després de la intensa pluja o detalls del dia a dia en què no ens fixem, l’exposició resultarà molt interessant per al públic que la visite.

Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat

Vinaròs va procedir a la lectura, a les portes del consistori, d’un manifest divendres, 3 de desembre, Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat, proclamat per l’ONU amb l’objectiu de promoure els seus drets, benestar i inclusió, en tots els àmbits de la societat i el desenvolupament.

Fira Lluís Santapau: Vinaròs recorda la història i tradició xocolatera

Les places Parroquial i de la Comunió de Vinaròs van acollir del 3 fins al 8 de desembre la segona edició de la Fira Lluís Santapau amb sis artesans de la xocolate i dels dolços tradicionals del Nadal. La Fira va obrir aquests 6 dies en horari de les 17:00h fins a les 20:30h, però també horari de matí d’11:00h a 13:30h.

XIII Nit de la Cultura

L’Associació Cultural Amics de Vinaròs va entregar la nit del divendres 26 de novembre en el transcurs del sopar de la tretzena edició de la “Nit de la Cultura” els premis del Certamen d’Aquarel·la Gabriel Puig Roda i el Premi d’Investigació Històrica Borràs Jarque a Javier Zorrilla i Xevi Arnau respectivament. Durant el sopar es va presentar també el calendari de dones vinarossenques de l’any 2020 i del 2021, pel qual Amics de Vinaròs els ret homenatge des de fa ja 11 anys.

Les paelles anuncien el Carnaval 2022

El vent va deslluir l’acte i va haver-hi comparses que van optar per menjar en locals i poques per fer-ho a l’aire lliure

Vinaròs va celebrar diumenge 28 de novembre les esperades i tradicionals paelles de germanor entre les comparses que van anunciar el Carnaval 2022. Aquesta cita gastronòmica havia d’haver-se fet el dia 21 de novembre, però es va ajornar a diumenge 28 degut al risc de pluja. La jornada, en aquesta ocasió, també la va protagonitzar el temps, ja que va ser freda i ventosa, i a pesar que el sol va lluir, la majoria de comparses van optar per menjar-se l’arròs i reunir-se a l’interior d’algun local, i molt poques, unes cinc, ho van fer en el passeig Fora Forat. Un passeig Fora Forat que estava preparat per a l’ocasió, però on tan sols alguns centenars de comparsers van voler aventurar-se a menjar amb les molestes ràfegues de vent, a vegades fort, que bufava, encara que va amainar a poc a poc. Així i tot, ja siga en diferents locals o al mateix passeig, van ser molts els comparsers que van compartir un bon plat de paella i animades converses amb les seues repectivas entitats. I a pesar que no totes van acudir a menjar a l’aire lliure, aquest entorn de la capital del Baix Maestrat es va convertir igualment per moments en un riu multicolor de camisoles de les diferents comparses, enguany un total de 31, en sumar la festa un nou integrant a la pròxima edició: la comparsa “Gent en dansa… i avant!”.

Maria Jesús Sos Pascual

“Vaig pensar que em moria i em vaig despedir dels meus familiars”

Ens trobem en un moment en que les mesures contra el coronavirus s’estan relaxant progressivament per la millora en la estadística de contagis i una menor pressió assistencial. Paral·lelament, es continua en les vacunacions com a esperança per tornar a la normalitat. Però cal seguir tenint molt present que la Covid-19 continua entre nosaltres, que encara hi ha defuncions diàries i  que qualsevol cosa que no siga seguir les mesures preventives pot suposar un pas enrera.

Ara fa un any dels primers casos diagnosticats de coronavirus a Espanya. Des d’aleshores, hem sofert un degoteig de contagis amb desigual virulència dels símptomes entre les persones afectades. Alguns, desgraciadament, no ho han pogut comptar, altres ho han passat com un simple refredat o una grip, i n’hi ha que han superat la enfermetat però han hagut de ser ingressats i encara tenen efectes secundaris. Aquest és el cas de la nostra entrevistada.

Maria Jesús Sos Pascual és de Vinaròs i té 45 anys. Arquitecta tècnica de formació, imparteix classes a Secundària. A finals d’octubre va contagiar-se de Covid-19 i es va confinar a casa. Vuit dies després, els símptomes havien empitjorant tant que va decidir acudir a l’hospital comarcal de Vinaròs. La doctora va considerar que havia d’ingressar a l’UCI, però la pressió sanitària era tal en aquell moment que no hi havia llits disponibles. Per sort, aquella mateixa nit va poder ser traslladada a l’Hospital General de Castelló. Allí va passar uns dies difícils fins que va poder superar l’enfermetat. Ella ens explica la seua experiència en primera persona.

Saps com vas contagiar-te de Covid-19? 

Això no ho sabré mai. El primer lloc on vaig pensar que em vaig contagiar va ser a l’institut, encara que es compleixen les normes de seguretat tant per part dels companys com dels alumnes, però justament la setmana que jo vaig contagiar-me van fer la PCR a tot l’institut i tots els meus contactes van ser negatius, així que ho vaig descartar.
És difícil saber-ho perquè amb tothom que em relacionava portava mascareta i complíem les distàncies de seguretat.

Quan et van ingressar a l’hospital i quan vas sortir recuperada?

Em van ingressar a l’hospital de Vinaròs el dia 1 de novembre després d’estar vuit dies a casa amb el virus, el dia 2 per la nit vaig ser traslladada a l’hospital General de Castelló i em van donar l’alta el dia 11 de novembre.

Quins van ser els primers símptomes? 

Els símptomes d’una grip, febre, mal de cap i dolor muscular i ossi.

Però van evolucionar a pitjor 

Vaig començar amb els símptomes d’una grip tal com t’he dit, però cada vegada em trobava més malament. El que pitjor portava eren les nits. Tenia dolors musculars molt forts, era com si tingués agulles clavades als braços, esquena i lumbars, i febre alta. Així vaig estar durant una setmana. Després ja va ser quan em van ingressar a l’hospital.

Què vas fer quan et vas començar a trobar pitjor? 

Al vuitè dia la saturació d’oxigen la tenia per davall de 90 i va ser llavors quan vaig decidir anar a l’hospital.

Com vas saber la dada?

Va resultar molt important per a mi tenir un pulsioxímetre a casa, ja que en cap moment vaig notar la falta d’oxigen, no tenia sensació d’ofec. Des d’aquí dono les gràcies a la persona que em va recomanar comprar-lo. Si no, segur que hagués pujat més tard a l’hospital i en pitjors condicions.

Què et van dir a l’hospital de Vinaròs quan hi vas anar? 

Em van diagnosticar pulmonia bilateral i que havien d’ingressar-me per a tractar-me.

Però et van haver de traslladar a Castelló

Portava una quantitat alta d’oxigen i no saturava massa bé, la doctora va valorar que probablement hauria d’entrar aquella nit a UCI i no hi havia llits a Vinaròs. Aleshores es va posar en contacte en l’Hospital General de Castelló per si podien acceptar el meu ingrés i tindre un llit segur a l’UCI. Quan des d’allà ho van confirmar, a les 23 h em van traslladar.

Et vas fins i tot arribar a despedir dels teus familiars…

Sí, i tant! El pitjor moment va ser quan la doctora de Vinaròs em va informar que em traslladaven a Castelló. Jo pensava que em moria. Quan vaig pujar a l’ambulància vaig fer un repàs de la meva vida i vaig pensar que fins aquell moment havia arribat, vaig acomiadar-me de tots els que vull, pensant que no els tornaria a veure més.

Vaig deixar a Vinaròs a la meva mare i a la meva germana que estava embarassada també contagiades de COVID-19. No sabia com evolucionarien elles i això em consternava. Per sort, no van tenir a penes símptomes. Ara ho veig tot com un malson, però es pateix moltíssim, és un virus que encara es desconeix al cent per cent.

Com vas viure els moments més dificils de la enfermetat?

Van ser moments d’angúnia. No saps el que passarà i no et lleves del cap que és un virus nou i no se sap tot d’ell. És inevitable pensar que la cosa pot anar malament.
Però el que pitjor he portat és no tenir la companyia d’un familiar al meu costat, el no poder agarrar la seva mà, una carícia o una mirada dient-te que tot anirà bé… Això no hauríem de viure ningú, però per desgràcia encara està passant i jo he sigut de les persones que he tingut sort perquè sí que me’n he pogut sortir.

Què et deien els metges? 

Els metges em deien que estigués tranquil·la que farien tot el que poguessen i més, però clar, “la processó anava per dins”.
Els primers dies a Castelló venien els metges de l’UCI a veure’m a planta i cada vegada que els veia aparèixer pensava que ja em tocava ingressar a UCI, un d’ells en veure la cara d’esglai que feia em va dir unes paraules que no les oblidaré mai.

El què?

Em va dir: “A l’UCI no vas a morir-te, vas a recuperar-te i si et fa falta et donarem tota l’ajuda possible, així que estiguis tranquil·la”.

Aquelles paraules se’m van quedar gravades i des d’aquell dia vaig pensar que si feia falta allà que aniria, però per sort vaig estar tot el temps a planta. Em deien que tingués paciència, que a poc a poc aniria recuperant-me i arribaria el moment que no necessités portar oxigen.

T’ha quedat algun efecte secundari o estàs ja totalment recuperada?  

Ara fa 5 mesos i encara tinc problemes respiratoris. Quan parlo de seguit em noto que em falta aire, quan inspiro és com si no pogués entrar tot l’oxigen que necessito i això fa que em fatigue.

Ara, en perspectiva, com valores el tracte rebut pels sanitaris? 

No tinc paraules per expressar el meu agraïment. Són ells qui et donen el suport emocional i de veritat que no sé d’on trauen forces, però ho fan dia a dia, entren a veure’t amb un somriure que per a tu és una injecció d’esperança.
Són les úniques persones que hi veia, esperava l’hora de la medicació, la visita del metge, l’hora de menjar…, per a poder veure una cara afectuosa i un somriure.
La primera imatge que sempre em ve al cap quan hi penso és la de l’arribada a Castelló aquella nit; metges, infermeres i auxiliars esperant-me a l’habitació i bolcats per a fer-me proves i preparar la medicació sense perdre ni un segon, tinc gravada la imatge de les dues infermeres amb els EPI’s i caient-los les gotes de suor pel front amb aquelles ulleres que s’anaven entelant mentre intentaven treure’m sang de l’artèria.
Són heroïnes i herois sense dubte. Des d’aquí els dono les gràcies als metges, metgesses, infermers i infermeres, auxiliars, zelladors i zeladores i personal de neteja per acompanyar-me i donar-me tot el suport possible en aquells dies d’angúnia.

I el fet de que a Vinaròs no hi havia llits disponibles a l’UCI? 

Ningú es pensava que pogués aparèixer un virus com aquest i que ocorregués tot el que està passant. És l’hospital de la comarca i sempre hi ha hagut lloc per a atendre a tots els pacients, però com ha passat a tots els hospitals, s’han vist desbordats, no s’esperava aquesta situació. Sembla una pel·lícula de ciència-ficció.

Vinaròs il·lumina el Nadal

Divendres 26 de novembre a les 19 hores va tindre lloc l’acte d’encesa de les llums de Nadal a la plaça Parroquial amb la participació de la cort d’honor de Festes i la música de Numa, Esmuvi i la Societat Musical La Alianza.

« Previous Entries
® Ajuntament de Vinaròs - Tots els drets reservats
Una manera de fer Europa